Més Lliure que mai

Fer-se gran implica que l’espe­rit del Lliure del 1976 no és exac­ta­ment el mateix que el del Lliure actual. Fer-se gran d’edat i de mida demana un lide­ratge més inclu­siu. Per què no col·legiat? Perquè és durant les cri­sis quan es demos­tra la qua­li­tat ges­tora d’un tea­tre públic com el Lliure d’ara –tot i la sin­gu­la­ri­tat–, on la direcció con­viu amb sen­si­bi­li­tats encre­ua­des.

Lluís Pas­qual se’n ha anat enmig d’una crisi que ve de lluny, que calia haver afron­tat abans i haver expli­cat millor dins i fora del tea­tre. No és la pri­mera vegada que en marxa. Ja ho havia fet. I va tor­nar com el fill pròdig per a la majo­ria del patro­nat. Una gran actriu fins i tot deia: “El Lliure és el Pas­qual.” I n’és una part molt impor­tant, però el Lliure és més que un dels fun­da­dors encara que hi hagi estat temps al cap­da­vant. Pot­ser, el seu recanvi s’havia d’haver fet abans. Però voler cen­trar el debat en la idea que el relleu ha de ser una dona jove (fantàstic, si ho és!) resulta sim­ple i amaga la divisió que gent del Lliure ja havia expo­sat fa uns mesos a una de les ins­ti­tu­ci­ons que en for­men part i que han permès el sou generós de l’exdi­rec­tor.

El talent artístic de Pas­qual deixa èxits i bones xifres. Però havia de diri­gir més d’una obra per tem­po­rada? Ha inno­vat en l’última etapa? Creia en pro­pos­tes com La Kom­pa­nyia Lliure i el cicle NOSal­tres? La trans­parència, la pari­tat i el relleu gene­ra­ci­o­nal guia­ran el nou Lliure, que seguirà fent bon tea­tre per ser més Lliure que mai.