Curbet salta Lloret

Vaig rebre, fa temps, el lli­bre Apunts de la Costa Brava, d’en Quim Cur­bet, amb unes rat­lles: “Ben­vol­gut amic: et faig arri­bar aquest lli­bre on recu­llo el resul­tat de la meva pas­se­jada esti­val per la Costa Brava. Espero que aquesta mirada lírica i crítica t’agradi. Una abraçada.” Conec en Quim d’uns quants anys ençà, sobre­tot des que ens tro­bem en el con­sell asses­sor de la Bibli­o­teca Valvi i en alguna altra acti­vi­tat cul­tu­ral. I no cal dir que tinc un excel·lent record del seu germà Jaume que, junt amb Joan Pare­des, van estar a punt de por­tar-me, en el moment de la Tran­sició, a les files de Josep Pallach. No s’equi­voca, en Quim, quan pres­su­posa que el text m’agra­darà. Té sufi­ci­ent lirisme per apro­par-nos a la Costa Brava amb un to càlid, ama­ble, sen­tit, sobre­tot nostàlgic, perquè en Cur­bet té encara en la retina un lito­ral verge que havia recor­re­gut i gau­dit amb la seva família, de petit. Com­par­teixo, també, el seu espe­rit crític i, fins i tot, la duresa amb què ana­te­mitza deter­mi­nats sec­tors que han des­truït la bellesa natu­ral. No puc accep­tar, però, i ho dic sense cap rancúnia però sí amb una mica de des­encís, que, després d’anar fent la des­cripció o evo­cació dels diver­sos racons de la costa giro­nina, quan arriba a les envis­tes de Llo­ret es limiti a comen­tar: “No sabem si serem capaços d’enca­rar aquest tram, enfon­sat defi­ni­ti­va­ment en la crònica negra, un gènere que aquest autor no domina. Pas­sem de llarg, un altre dia ja tin­drem ocasió de salu­dar els bons amics que encara viuen a Llo­ret.” Home, el que els llo­re­tencs neces­si­tem, pre­ci­sa­ment per superar el trauma que por­tem a dins els que esti­mem el poble i no hem pogut atu­rar les actu­a­ci­ons equi­vo­ca­des, és gent que hi sàpiga tro­bar les coses bones –que n’hi ha mol­tes– i divul­gar-les. Apro­fun­dir en la ferida no és la millor manera de curar-la. M’ofe­reixo, doncs, a fer una pas­se­jada amb en Quim Cur­bet pels jar­dins ita­li­a­nit­zants de Santa Clo­tilde, per la cala verge de sa Boa­de­lla, per la finca de l’Obre­ria de Santa Cris­tina amb el san­tu­ari inclòs, per pren­dre un refresc, de nit, a cala Banys, per anar a l’ermita de les Ale­gries o fer fúting cap a l’Àngel i Sant Pere del Bosc, per pujar al poblat ibèric de Puig de Cas­te­llet o al del Turó Rodó i, des d’allà, con­tem­plar el pai­satge, per recu­pe­rar el record dels indi­a­nos entrant a Cal Conde (la casa Font) o pal­par la història mari­nera a dins de les cases Gar­riga (el Museu del Mar) o apro­par-nos al món dels pes­ca­dors visi­tant Es Tint. O fer una mirada al cemen­tiri moder­nista. Encara s’hi troba el Llo­ret de sem­pre.