Neures, llàgrimes, culs

Una història que ha sac­se­jat els depar­ta­ments d’huma­ni­tats de les uni­ver­si­tats ame­ri­ca­nes aquesta tar­dor és la de la cai­guda d’Avi­tal Ronell. Ronell és una pro­fes­sora de la Uni­ver­si­tat de Nova York (NYU) molt famosa pels seus estu­dis sobre decons­trucció, psi­coanàlisi i estruc­tu­res de poder. Ara li ha pas­sat que un exes­tu­di­ant de doc­to­rat la va acu­sar d’asset­ja­ment sexual i psi­cològic i, després de mesos d’inves­ti­gació, la uni­ver­si­tat ha donat la raó a l’estu­di­ant. La con­demna ha enco­rat­jat altres estu­di­ants a par­lar i així s’ha cor­ro­bo­rat que, sota l’apa­rença d’una gran intel·lec­tual, hi havia una per­sona dèspota i nar­ci­sista que s’apro­fi­tava d’ells a canvi d’aju­dar-los en la seva car­rera acadèmica.

La història té coses suco­ses, com per exem­ple que Ronell és les­bi­ana i l’estu­di­ant és gai, de manera que ens tro­bem amb un cas d’hete­ro­se­xu­a­li­tat que surt de l’armari i que dona joc per con­ti­nuar la broma que diu que un dels requi­sits per tre­ba­llar a NYU és que siguis homo­se­xual. O fa gràcia i alhora pena veure als blogs com els exes­tu­di­ants es foten d’ells matei­xos expli­cant què és allò més dolorós i sur­re­a­lista que han hagut de fer per com­plaure Ronell.

Però el gir més sor­pre­nent de la història va ser quan es va fil­trar que cin­quanta-cinc pro­fes­sors amics de Ronell, entre els quals hi havia teòrics famo­sos com Judith But­ler, Sla­voj Žižek, Gaya­tri Chak­ra­vorty Spi­vak o Jean-Luc Nancy, havien enviat una carta con­fi­den­cial a NYU dema­nant que en les seves deli­be­ra­ci­ons tin­gues­sin en compte l’enver­ga­dura intel·lec­tual de Ronell. Tot i que a la carta reco­nei­xien no haver vist el dos­sier, afir­ma­ven sense cap pudor que l’estu­di­ant actu­ava amb malícia i que Ronell havia estat sem­pre una gran pro­fes­sora.

Aquest cas, doncs, és una vari­ació ame­ri­cana de la història de l’actriu heroica Andrea Ros en relació amb Lluís Pas­qual. Ara bé, si en el cas de Pas­qual van sor­tir gent que encara viu al segle pas­sat com l’Espert o la Sardà amb l’argu­ment ori­gi­nalíssim que tot ha estat culpa de les xar­xes soci­als, en el cas de Ronell ha estat al·luci­nant veure com els grans crítics de les estruc­tu­res de poder patri­ar­cal, colo­nial i ideològic han reac­ci­o­nat de manera tan opaca i mafi­osa. But­ler ja s’ha dis­cul­pat i ha dit que la carta va ser un error, però ja s’ha obert la caixa de Pan­dora. És el que té la fle­xi­bi­lit­zació con­tem­porània del tre­ball. El tre­ball és pre­cari i tem­po­ral, però això ha tin­gut un efecte alli­be­ra­dor ines­pe­rat: com que ser ser­vil cap als teus supe­ri­ors ja no et garan­teix res, doncs s’ha aca­bat aguan­tar neu­res, eixu­gar llàgri­mes, riure gràcies i lle­par culs. Tot aquest per­so­nal que encara gau­diu dels pla­ers de les jerar­quies pas­sa­des, aneu-vos-ho posant al cap.