La nova ‘republinomia’

Sense ànim de fer el viu a toro pas­sat, he de dir que es veié de seguida que en nome­nar Quim Torra pre­si­dent efec­tiu de la Gene­ra­li­tat, i Puig­de­mont res­tar com a pre­si­dent a l’exili en fun­ci­ons d’ambai­xa­dor ple­ni­po­ten­ci­ari per­ma­nent, no hi hau­ria pro­ble­mes de juris­dicció o dupli­ci­tat entre les dues pre­sidències. Efec­ti­va­ment ha estat així. Quim Torra, tre­pit­jant amb segu­re­tat terra pròpia, sols en man­te­nir l’ordre entre els indis­ci­pli­nats, o els savis de nai­xe­ment, “a mi què m’han d’expli­car”, espre­ment la seva capa­ci­tat de con­vicció, acon­se­gueix man­te­nir l’inde­pen­den­tisme viu, com a sen­ti­ment, ja que encara no toca com a pràctica vital. D’altra part, l’aug­ment cons­tant d’immi­grants, el final del qual no s’ende­vina, és una situ­ació que pro­voca males­tar, delinqüència i perill, absor­beix riquesa, genera greus pro­ble­mes i pre­o­cupa moltíssim. Aquest irre­so­lu­ble greuge huma­ni­tari és la pit­jor lacra soferta per Europa des de l’expansió del nazisme. Al pre­si­dent Torra, però, és difícil que res ni ningú li faci per­dre el ritme. Vegeu sinó: acaba de pre­sen­tar els objec­tius per als pròxims qua­tre anys, paral·lela­ment amb el pla de govern i de “ai!”, República que desen­vo­lu­parà per fer efec­tiu el man­dat de l’1-O. Redac­tat, pre­sen­tat i difós resta fet amb rapi­desa. Prac­ti­car-ho és ben bé una altra cosa. Sens dubte és valent i atre­vit a la vegada. El que ha anun­ciat tot seguit és a més sor­pre­nent. Pretén, atenció!, res­ti­tuir Puig­de­mont a la pre­sidència efec­tiva i també totes les lleis soci­als inter­rom­pu­des arbitrària­ment i, per rema­tar-ho, amb la cre­ació del Fòrum Cons­ti­tu­ent el mes d’octu­bre que avui comença. Amb les posi­ci­ons adop­ta­des per Madrid fins ara, hau­ria d’ocórrer quel­com molt sonat, perquè hi hagués un canvi d’acti­tud girant a posi­tiva. Aquest canvi d’acti­tud és la pedra filo­so­fal. Dime­cres pas­sat publi­cava El Punt, resu­mida, la pre­sen­tació que va fer Quim Torra. Des­ta­quen algu­nes fra­ses atre­vi­des que res­po­nen a tot allò a què la raó i la Justícia hau­rien de donar suport. Els dos paràgrafs trans­crits són assu­mi­bles pels inde­pen­den­tis­tes cata­lans, tant com indi­ge­ri­bles pel govern de Madrid. Digué així: “Tenim un man­dat repu­blicà per com­plir, però també un per ser­vir amb decisió i tot l’esforç pos­si­ble: els 7,5 mili­ons de cata­lans.” I l’altre: “Els cata­lans tenim dret a deba­tre el Fòrum Cons­ti­tu­ent, el qual estric­ta­ment polític, impul­sa­rem, i no em puc ima­gi­nar que l’impug­nin.”El pre­si­dent Torra parla, diu i pro­clama tal­ment un veterà esta­dista. La mos­tra que he il·lus­trat retrata un diri­gent que diu el que pensa i creu el que diu. Diu­menge vinent seguiré la trama política d’en Puig­de­mont, amb parau­les del seu nou, atre­vit i sor­pre­nent pro­grama d’acció, pen­sada i difosa sols la idea, en els seus con­tac­tes polítics inter­na­ci­o­nals. Puig­de­mont, amb els fets, dona una vegada més la mida de la seva talla de polític, bo i tre­pit­jant l’exili, d’home d’estat i de govern al qual dona vida. Puig­de­mont, con­ta­giat d’euro­pe­isme, va més enllà i el pro­jecte de rea­lit­zació imme­di­ata és el d’una res­tau­rada i gai­rebé nova Cata­lu­nya. Pro­poso una deno­mi­nació de la mena d’estat que serem si s’ins­taura la República en una auto­no­mia. Hom pensa que la paraula que millor res­pon a la nomi­nació és la de “repu­bli­no­mia”. Aquesta ha de ser el pri­mer pas per irrom­pre amb la senyera a la mà en el front d’obs­ta­cles, vèncer i pro­cla­mar l’anhe­lada República a casa nos­tra: la cata­lana Cata­lu­nya.