Bon seny

Pas pau­sat per la Fira del Lli­bre d’Ocasió, al pas­seig de Gràcia de Bar­ce­lona. Altres anys les para­des esta­ven dis­tribuïdes a una vorera i l’altra. Aquest any –pot­ser el pas­sat també, no ho recordo– són totes en fila. M’agrada. Quan acabo de visi­tar-ne una, miro les que em fal­ten i em passa com quan lle­gia lli­bres d’aven­tu­res: encara em que­den capítols per dis­fru­tar. Arribo a la del final, reculo i faig una repas­sada al con­junt. En una, trobo Bon Seny. Cuito a com­prar-lo. L’havia dema­nat de petit als Reis. La petició va ser satis­feta. Un dia va des­a­parèixer. Hi ha dos lli­bres que m’han des­a­pa­re­gut: aquest, i Sol Solet, de Come­di­ants. Per mi que van ser objecte de sos­tracció a càrrec d’algú que va entrar ami­cal­ment a casa. Ara sem­blarà que casa meva sigui un entrar i sor­tir de gent. Sem­pre s’hi han rebut poques visi­tes. Anava a qua­li­fi­car-les de “selec­tes”. Tota selecció és poca. De petit havia vist Bon Seny a la lli­bre­ria del meu oncle Enric Tria. M’agra­dava amb deliri: el for­mat apaïsat, les cober­tes dures i aco­lo­ri­des, el paper bo... I, sobre­tot, els dibui­xos de Jun­ceda a tota pàgina, que il·lus­tren afo­ris­mes, fau­les i acu­dits. Si, tret dels afo­ris­mes, els tex­tos són d’un mora­lisme de melin­dro, els dibui­xos de Jun­ceda són una mera­ve­lla. Es diu que els dibui­xants del Papitu pre­sen­ta­ven els ori­gi­nals a la redacció i algú hi afe­gia l’acu­dit, que mol­tes vega­des no tenia res a veure amb la imatge. A Bon Seny és al revés: Jun­ceda va donar cate­go­ria i sego­nes inten­ci­ons a uns tex­tos irri­so­ris. Ricard Opisso, un altre dibui­xant de pri­mera, va rebre l’encàrrec d’il·lus­trar una auca pedagògica sobre com havia de com­por­tar-se un nen edu­cat, en con­trast amb un que no ho és. El resul­tat va ser que li van sor­tir més atrac­ti­ves les mali­fe­tes del pillet que l’encar­ca­rada con­ducta del dis­ci­pli­nat.

Bon Seny em va sug­ges­ti­o­nar també perquè era en català. Miro l’any d’edició: 1959. Lla­vors no hi havia lli­bres per a nens ni tebeos escrits en la llen­gua de casa. A casa, cata­la­nis­tes fins a la medul·la i alguna cosa més –he dit i repe­tit que soc un inde­pen­den­tista de nai­xe­ment– ho deplo­ra­ven. Els Reis me’l van por­tar, doncs, amb total apro­vació. Gai­rebé no el sabia lle­gir. L’escola no m’havia donat les armes per fer-ho.

Amb Bon Seny i altres lli­bres que he arre­ple­gat a la fira m’assec en un bar. “De les bones cases sur­ten els bons ases”: Jun­ceda hi va dibui­xar una filera de rucs sor­tint de l’edi­fici de la Uni­ver­si­tat. Giro full. “Qui molt corre ve que cau”, i es veu un moto­rista esta­ve­llat per haver vol­gut avançar un burro. Però en canvi, i al con­trari: “qui espera es des­es­pera”, i es veu un home recar­go­lat de dolor a l’avant­sala del den­tista. Els afo­ris­mes, aquests i d’altres, són de vigència eterna, també en la Cata­lu­nya del “procés”.