Escolta, Europa

El seu autor, Car­les Puig­de­mont, l’ha titu­lat La crisi cata­lana. I, amb lle­tra més petita, Una opor­tu­ni­tat per a Europa. L’edi­tora, la Isa­bel Martí de La Cam­pana, ha posat a la faixa el que ella hau­ria pre­fe­rit: Escolta, Europa, això va de democràcia. Et conec, Isa­be­leta, que et dius mar­duix. Parlo del lli­bre, redac­tat a l’exili, que ens acaba d’ofe­rir el pre­si­dent. ¿Què ha d’escol­tar Europa? Que Espa­nya es regeix per una democràcia dete­ri­o­rada, d’orígens fran­quis­tes. Que Cata­lu­nya per aquest motiu i d’altres que en el text es deta­llen se’n vol sepa­rar. Que Europa no hau­ria de ser indi­fe­rent a la crisi plan­te­jada. Que una Cata­lu­nya en forma d’estat inde­pen­dent podria retor­nar a la Unió valors fun­da­ci­o­nals que ara sem­bla haver obli­dat... Anem a pams. Pre­ci­sa­ment perquè els té obli­dats i no se li observa propòsit d’esmena pot molt ben ser que Europa sigui insen­si­ble a la crida del nos­tre pre­si­dent. Jo m’ima­gino per­fec­ta­ment alguns països que for­men la Unió, i no cal dir noms, pen­sant que ja els va bé i encara els fa un favor el retrat que Puig­de­mont ofe­reix de la “dete­ri­o­rada” Espa­nya. D’altres, més mati­sats, poden creure que “no n’hi ha per a tant” per molt cert que sigui, i ho és, el que l’autor del lli­bre explica. Un amic meu italià que ha seguit al peu de la lle­tra el “procés” i que hi va mani­fes­tar sim­pa­ties ini­ci­als, quan va haver vist els fets d’octu­bre amb les seves con­seqüències vio­len­tes i judi­ci­als per part de l’Estat i el poste­rior acla­pa­ra­ment gene­ral de la gent em va pre­gun­tar: “Tan mala­ment estàveu?” La pre­gunta sobre­vola l’actual Europa. No hem aga­fat Europa en el millor moment.

En uns llocs Puig­de­mont dona per vàlid el referèndum del pri­mer d’octu­bre. En uns altres, es brinda a cele­brar-ne un del nou, acor­dat i vin­cu­lant. Europa hau­ria de forçar Espa­nya a orga­nit­zar-lo. O a tro­bar altres solu­ci­ons satis­factòries. N’apunta. Arriba a dir que la inde­pendència no és l’únic camí. Se li podria retreure que parli només en nom dels inde­pen­den­tis­tes, però un referèndum dona veu a tot­hom. I l’inde­pen­den­tisme el podria per­dre, com reco­neix. “Això va de democràcia.” Se li podria retreure, també, que les idees sobre com Cata­lu­nya podria endreçar Europa són exclu­si­va­ment seves. En una Cata­lu­nya inde­pen­dent, no tots els par­tits que suc­ces­si­va­ment la gover­nes­sin podrien opi­nar el mateix. Alguns es podrien mani­fes­tar anti­eu­ro­peis­tes. Només li fal­ta­ria això, a Europa. Però hi ha, segons Puig­de­mont, i això esti­mula, la força d’un poble pacífic, orga­nit­zat, euro­pe­ista i demòcrata d’antic...

L’exem­pla­ri­tat queda mal­mesa amb la tra­jectòria d’aquests mesos al Par­la­ment i al govern, inin­tel·ligi­ble en qual­se­vol idi­oma. “És un afer intern d’Espa­nya”, deia Europa. Que no acabi dient que és intern de Cata­lu­nya.