Crim i càstig

El líder del Par­tit Popu­lar, Pablo Casado, que no cal qua­li­fi­car perquè es des­criu prou bé ell tot sol, va dient aquests dies que els pre­sos polítics sobi­ra­nis­tes reben un tracte de favor pel fet de ser en ins­ti­tu­ci­ons peni­tenciàries cata­la­nes, amb un règim, diu, més lax que el de les pre­sons espa­nyo­les. I que per aquest motiu les pri­me­res hau­rien de pas­sar sota con­trol de l’Estat per evi­tar el que defi­neix com a “pri­vi­le­gis”.

Ai, si Fou­cault aixequés el cap, el dei­xa­ria caure, des­es­pe­rat. Entre el cor­pus de pen­sa­ment del filòsof francès hi ha un espai pre­e­mi­nent per a tot el que envolta el poder, i amb ell el con­cepte de càstig. Fou­cault con­si­de­rava les pràcti­ques penals no tant una con­seqüència de la lite­ra­tura jurídica, que s’ha fet més “suau” amb el temps, sinó com una part indes­tri­a­ble de l’ana­to­mia política. Casado brama recla­mant més duresa, amb aque­lla ale­gria amb que hom dona solu­ci­ons sim­plis­tes a nusos gor­di­ans. Obvia que l’apli­cació d’una pena, en aquest cas la presó pre­ven­tiva, per lleu que la con­si­deri, va molt més enllà de la –injusta, hi afe­geixo– funció repres­siva. En parau­les lite­rals de Fou­cault: “Les mesu­res puni­ti­ves també tenen el paper posi­tiu de legi­ti­mació del poder que dic­ten les regles.” La presó, a més de pri­var de lli­ber­tat i de drets, és mul­ti­fun­ci­o­nal, senyor Casado, ja que els reus són vigi­lats, con­tro­lats i, final­ment, estig­ma­tit­zats davant la soci­e­tat. No li sem­bla prou?