Sol davant la Sala del Cel

El diu­menge 7 d’octu­bre, fal­ta­ven qua­tre minuts per a les 17.14 i estava tot sol davant l’antiga Sala del Cel, a Pedret, inten­tant fer punt de con­nexió amb la cadena Fem-ne via! que unia Sant Julià de Ramis amb Vila­bla­reix. Quan vaig tenir clar que direcció al Pont Major eren tan lluny que ni els veia, em vaig acos­tar cap als que començaven a emer­gir des del Pont de Pedret, entre­llaçats amb una franja groga per allar­gar la cua. No sé què va fallar o pot­ser va fallar un xic tot, però quan vaig pre­gun­tar a amics i cone­guts si havien anat a la via, alguns ni sabien de què els estava par­lant. Avui con­fiem la comu­ni­cació a les xar­xes soci­als i l’excés acaba diluint l’interès. L’Assem­blea fa un gra­pat d’anys que mobi­litza la gent, i amb gran eficàcia. El moment àlgid va ser la Via Cata­lana del 2013. Mal­grat les irre­duc­ti­bles bones volun­tats, hi ha des­gast i una certa dis­persió del movi­ment inde­pen­den­tista, que es comença a sem­blar a la dels par­tits polítics. Per recor­dar l’1-O s’han orga­nit­zat actes arreu, però també hi ha hagut un munt de coin­cidències horàries que s’havien d’evi­tar per poten­ciar els actes que reque­rien més mobi­lit­zació, i tenir capa­ci­tat de reacció per can­viar situ­a­ci­ons com la de la sub­de­le­gació del govern espa­nyol, presa pels Mos­sos. Pot­ser hi ha can­sa­ment en les mobi­lit­za­ci­ons del movi­ment sobi­ra­nista, però hi ha molta gent que no defa­lleix i es mul­ti­plica, tot i que tro­bem a fal­tar una bona part dels que van sor­tir al car­rer el 3 d’octu­bre per defen­sar el dret a votar i el dret a la lli­ber­tat. En els mis­sat­ges que cir­cu­len en els grups de What­sapp n’hi ha un que hauríem de tenir sem­pre pre­sent: “No és el mateix legal que legítim; ni legal que just; ni legal que ètic; ni legal que hon­rat, ni legal que digne...”

La tarda del dia 7, sabia que no era en Gary Coo­per i que no estava sol, però m’hi vaig sen­tir una bona estona, i pen­sava en el que deuen patir cada dia els empre­so­nats; i ama­rat de ràbia, impotència i indig­nació, em pre­gun­tava per què no hi ha hagut una reacció més con­tun­dent de tots ple­gats. Les con­cen­tra­ci­ons davant de les pre­sons i les acci­ons que es duen a terme, com la dels cims de diu­menge, són emo­ti­ves i enco­rat­ja­do­res, però no afec­ten la con­xorxa política i judi­cial de l’Estat espa­nyol. Fixem-nos que ha hagut de pas­sar un any perquè una orga­nit­zació com Amnis­tia Inter­na­ci­o­nal exi­geixi l’alli­be­ra­ment dels Jor­dis.