Referents i futur

Vol­dria en l’actual situ­ació del Procés, en què es troba immersa Cata­lu­nya, que fóssim capaços de refle­xi­o­nar i de no renun­ciar a res i de ningú. Perquè hi ha qui pretén esbor­rar la feina prèvia feta durant els últims trenta anys o qui només rei­vin­dica aque­lla rea­lit­zada en els últims deu. És impres­cin­di­ble, doncs, per tal de poder valo­rar cor­rec­ta­ment la situ­ació actual, tenir en compte els vint-i-cinc anys d’història del pujo­lisme que van fer pos­si­ble la cre­ació dels fona­ments de les nos­tres estruc­tu­res d’estat. I no podem obviar la tasca encara que amb clarobs­curs de l’expre­si­dent Jordi Pujol que ens va fer creure que la Gene­ra­li­tat era més que la rea­li­tat jurídica i política que ha resul­tat ser. Tam­poc podem obli­dar la feina feta per Ramon Trias Far­gas, Miquel Roca i Macià Ala­ve­dra, que van ésser peces impres­cin­di­bles d’aquesta època.

També vol­dria des­ta­car la figura de Josep Benet, el “Mes­tre”, sense el qual no seríem on som, per­sona que va ser capaç de gene­rar grans influències en el si del pujo­lisme i en el mateix Pujol, però també i prin­ci­pal­ment en el món del PSUC i la CONC (Comissió Obrera Naci­o­nal de Cata­lu­nya). La seva amis­tat amb el diri­gent obrer Cipri­ano García va crear les siner­gies que van fer pos­si­ble l’eslògan “Cata­lu­nya, un sol poble”.

Pel que fa a la cons­trucció de l’ima­gi­nari naci­o­nal català, va ser clau Max Cah­ner, el veri­ta­ble arqui­tecte de les estruc­tu­res cul­tu­rals que han resul­tat vitals per a la nor­ma­lit­zació i pres­ti­gi­ació de la llen­gua i la cul­tura cata­la­nes. Cah­ner jun­ta­ment amb Benet i els seus entorns van crear una “escola de patri­o­tes” de la qual han sor­git una part impor­tant dels actu­als diri­gents del Procés. Per tant, em rei­tero, sense totes aques­tes apor­ta­ci­ons no hau­ria estat pos­si­ble la poste­rior explosió d’una volun­tat de nació i per­ti­nença en el si de la majo­ria de la soci­e­tat cata­lana. Si una cosa els puc retreure és no haver estat capaços, també, de gene­rar-nos alhora sen­tit d’estat.

No puc aca­bar aquest reco­nei­xe­ment sense esmen­tar la labor del PSUC i la del PSC, en el seu moment, en la defensa de la iden­ti­tat cata­lana i per la cohesió social. Aquí també cal­dria afe­gir-hi l’apor­tació dis­creta i entre­gada dels homes i les dones del FNC i el PSAN.

Avui, POCS dies després del pri­mer ani­ver­sari de l’1-O, vivim des­gra­ci­a­da­ment immer­sos en un cert ner­vi­o­sisme i deso­ri­en­tació cen­trats en la lluita anti­re­pres­siva però sense seguir una política i una estratègia clares capa­ces de con­duir-nos cap al pas enda­vant defi­ni­tiu. Crec fer­ma­ment que hem de rei­vin­di­car l’1-O com el que sens dubte va ser: una victòria plu­ral i trans­ver­sal per al poble català i que alhora va sig­ni­fi­car el prin­cipi de la fi de la Cata­lu­nya sor­gida de la Tran­sició, el pujo­lisme, el PSUC i el PSC. Un 1-O en què el poble va dir prou i en què l’Estat va reac­ci­o­nar amb mal­des­tra repressió que no va fer cap altra cosa que enfor­tir el sobi­ra­nisme i liqui­dar qual­se­vol alter­na­tiva per fer-li front. És per això que és més impor­tant que mai revi­sar les nos­tres estratègies i fer llista de bai­xes per poder avançar.

I tot ple­gat ho hem de fer tenint en compte que tenim pre­sos i exi­li­ats polítics i assu­mint en quin moment es tro­ben les for­ces polítiques líders del Procés i els seus lide­rat­ges. Així, per una banda tenim ERC, que tot i haver estat escapçada amb els seus líders empre­so­nats o exi­li­ats ha estat capaç de man­te­nir la seva cohesió interna i de gene­rar un relleu que es va con­so­li­dant dia a dia tot i que li està, pot­ser, fal­tant expli­car-se millor entre la seva militància i els seus votants. I de l’altra el PDe­CAT i for­ma­ci­ons i estruc­tu­res satèl·lits cre­a­des al seu vol­tant que ple­ga­des for­men un veri­ta­ble gui­ri­gall polític en què dife­rents sen­si­bi­li­tats pug­nen per dei­xar enrere el “pare” i l’espai polític que els va dei­xar. És impres­cin­di­ble que es dei­xin de per­so­na­lis­mes i que con­so­li­din el seu espai polític sense fis­su­res que els puguin debi­li­tar. A aques­tes dues for­ma­ci­ons els hem de sumar Demòcra­tes de Cata­lu­nya amb Antoni Cas­tellà al cap­da­vant i la CUP en la seva rei­vin­di­cació cons­tant de la República Cata­lana.

Vivim moments difícils i de ben segur els judi­cis i les pro­ba­bles sentències con­dem­natòries mar­ca­ran un punt d’inflexió en què caldrà actuar de manera ferma i deci­dida, però sem­pre con­ti­nu­ant gover­nant el dia a dia de les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons amb intel·ligència i eficàcia. Ni un pas enrere!