Històries de metges

Les històries de met­ges agra­den. Una prova és l'èxit de les sèries de met­ges a la tele­visió. El Doc­tor Kil­dare va ser una de les pri­me­res del gènere que va arri­bar a l'Estat espa­nyol, quan només eme­tia Tele­visió Espa­nyola en blanc i negre i amb mol­tes inter­ferències. Als anys vui­tanta, A cor obert. El per­so­nal sani­tari de l'hos­pi­tal de Sant Eli­gius va cap­ti­var l'audiència, però no tant com ho va fer Geor­ges Clo­o­ney a Urgències. Han posat el colofó, la romàntica Ana­to­mia de Grey i l'àcida House. El perquè agra­den les històries de met­ges es troba en el fet que, per molt que la ficció ho dis­tor­si­oni, aques­tes sèries aca­ben par­lant de la vida. Un hos­pi­tal és la metàfora con­cen­trada de la vida. Qui hi hagi tre­ba­llat o ingres­sat com a con­va­les­cent ho sap.

A la gent li fas­ci­nen els met­ges perquè sovint cre­iem que tenen la vareta màgica per fora­gi­tar els nos­tres mals, tot i que els met­ges fan el que poden i pro­cu­ren a vega­des fer-nos veure que la medi­cina no és una ciència exacta. Això sí, nosal­tres ens entos­su­dim a dema­nar-los mira­cles per molt agnòstics que siguem.

La meva ger­mana Maria Rita (Vidal) és met­gessa. Sem­pre m'ha anat bé tenir una ger­mana met­gessa. M'ha fet enten­dre el que hi ha dins de la bata blanca. L'altre dia la Maria Rita va ser pro­ta­go­nista d'una his­to­ria humana. Va assis­tir a un part a una farmàcia prop de l'ambu­la­tori de Can Serra on tre­ba­lla a l'Hos­pi­ta­let de Llo­bre­gat. Uns far­macèutics, unes infer­me­res i una met­gessa: per­so­nal força indi­cat per a una situ­ació d'urgència mèdica. El que no és tan nor­mal és parir a un sofà de la rebo­tiga de la farmàcia.

Aquesta és la sin­gu­la­ri­tat d'una història que ha emo­ci­o­nat el barri perquè a tots ens agrada pen­sar que els met­ges vet­llen per nosal­tres per huma­ni­tat. I per fer-ho no han cal­gut ni càmeres, ni guio­nis­tes, ni actors.