Opinió

Full de ruta

Abraçar un nen

Escriure un arti­cle és una bene­dicció però també pot ser una tor­tura quan no tro­bes el tema o el to que creus que mereix el lec­tor que et dedica el més pre­uat que té, el seu temps. I aquí el lec­tor avui mereix una dis­culpa: aquest arti­cle no és per a ell, sinó per a un futur lec­tor que ara té 8 anys. Quan Carme Chacón va morir, la teva mare, que tenia un espai com aquest i també vivia la lluita entre la bene­dicció de com­par­tir el millor arti­cle i la tor­tura d’omplir-lo amb sen­si­bi­li­tat, ho va tenir clar. La premsa s’ompli­ria d’obi­tu­a­ris que rela­ta­rien l’ascens de Chacón, l’etapa de minis­tra de Defensa i la der­rota davant Pérez Rubal­caba al PSOE, però el pen­sa­ment de la teva mare va ser una obsessió aque­lla set­mana: el seu arti­cle del diu­menge 16 d’abril del 2017 ver­sa­ria sobre Chacón, sí, però no sobre cap epi­sodi polític que ella conei­xia millor que ningú a Madrid, sinó sobre la fra­gi­li­tat del sen­ti­ment de pèrdua d’un infant. Es titu­la­ria Abraçar un nen. “Par­laré del sen­ti­ment que pro­voca la mort sob­tada d’una per­sona jove i mare. Sigui quina sigui, tant és la rellevància pública que tin­gui. I el que he obser­vat és que davant el decés, a banda de l’esglai ini­cial, un dels pri­mers pen­sa­ments que ha vin­gut al cap a la major part de dones és el seu fill. La neces­si­tat de pro­te­gir-lo d’un dolor ine­vi­ta­ble i, de retruc, l’impuls d’abraçar el teu fill, net, nebot o germà petit”, escri­via. A la teva mare li bri­lla­ven els ulls amb una llu­en­tor espe­cial aque­lla set­mana, i eren encara més llu­mi­no­sos quan l’endemà rela­tava l’abraçada que t’havia fet al ves­pre. Aquell arti­cle va ser per a ella la bene­dicció de qui pot com­par­tir la inti­mi­tat amb el lec­tor. “És per això que el dia que tots, homes i dones, davant la mort d’un pare o una mare tin­guem com un dels pri­mers pen­sa­ments abraçar i besar el nen que tens al teu cos­tat, voldrà dir, Carme, que ja s’haurà avançat molt en l’edu­cació en la igual­tat”, con­cloïa l’arti­cle. Els lec­tors del diari, els millors lec­tors als quals un arti­cu­lista pot aspi­rar i la mare ho sabia, dis­cul­pa­ran que per un dia l’arti­cle no sigui per a ells i sigui per a tu, Jaume, que avui no el lle­giràs. Com l’emo­ci­o­na­ria a ella veure com vene­res la seva tar­geta d’acre­di­tació d’El Punt Avui al Congrés que ella mai havia d’ense­nyar perquè ella era una ins­ti­tució. Si un dia pots lle­gir l’arti­cle de la mare, i després lle­gir aquest arti­cle d’avui, i reviure aque­lla abraçada...



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia