Al fons. A la dreta

En el debat acadèmic una pre­gunta latent els dar­rers anys era la que trac­tava d’enten­dre per què no hi havia extrema dreta al Congrés espa­nyol. La res­posta habi­tual era sos­te­nir que aquesta que­dava inte­grada en el Par­tit Popu­lar. L’hereu soci­o­de­mogràfic del fran­quisme que inte­gra els tres valors cen­trals de l’extrema dreta: cato­li­cisme, llei i ordre, i uni­tat naci­o­nal.

A Occi­dent, el feno­men polític més sor­pre­nent i poc explo­rat és pre­ci­sa­ment el que es dona en aquest àmbit ideològic. Els mit­jans, defen­sors interes­sats de l’statu quo, ten­dei­xen a espec­ta­cu­la­rit­zar l’apa­rició de par­tits nous men­tre obvien un fet molt més impor­tant. La pro­gres­siva trans­for­mació dels par­tits de dreta cap a postu­lats, mane­res de fer, for­mes de lide­ratge i estils retòrics pro­pis de l’extrema dreta. El popu­lisme fei­xis­tit­zant no avança doncs, només, per la via de l’apa­rició de nous par­tits polítics. Sor­geix per la infecció i trans­for­mació dels par­tits exis­tents. Sarkozy a França. May a la Gran Bre­ta­nya. Sobre­tot Trump, als Estats Units. En aquest país els postu­lats con­tra la immi­gració, con­tra els acords comer­ci­als i a favor de jut­ges retrògrads o de can­di­dats acu­sats per abu­sos sexu­als ja no són només patri­moni del Tea Party. Són secun­dats pel Par­tit Repu­blicà en ple. Un fet, tot sigui dit, que pocs espe­ra­ven ara fa tot just dos anys.

A l’Estat espa­nyol l’evo­lució de Ciu­ta­dans és el millor exem­ple. De par­tit soci­al­demòcrata, a libe­ral, a com­pe­tir ober­ta­ment amb la dreta en dos dels tres valors cen­trals: llei i ordre i uni­tat naci­o­nal. Dues imat­ges esce­ni­fi­quen aquest movi­ment ideològic. La de les cúpules de Cs, PP i Vox, ben jun­te­tes, a la capçalera de la mani­fes­tació del 12 d’Octu­bre. I la carta, con­fessió, de l’euro­di­pu­tada Caro­lina Pun­set anun­ci­ant que aban­dona el seu par­tit. Pel que fa a l’evo­lució del Par­tit Popu­lar, situat ideològica­ment a Cata­lu­nya en l’espai de l’extrema dreta, aquesta ja deixa poc lloc a dub­tes. Dis­cur­sos con­tra la immi­gració. Retòrica con­fron­ta­ci­o­nal al Congrés. Uti­lit­zació de la ban­dera per dema­nar l’extir­pació de l’auto­no­mia. Ja només fal­tava Casado recor­dant les velles glòries colo­ni­als.

Aca­bem i situem-nos. Els dos grans tri­omfs recents de l’inde­pen­den­tisme els ha donat l’Estat i han arri­bat com a reacció. La repressió poli­cial de l’1 d’octu­bre va con­ver­tir el cas català en notícia a tot el món. D’altra banda, la repressió judi­cial poste­rior ens recorda dia rere dia com es reso­len els con­flic­tes ter­ri­to­ri­als en aquest país. Con­tra tota adver­si­tat, això és el que ha permès man­te­nir viu un inde­pen­den­tisme que, de manera sor­pre­nent, encara es manté al llin­dar de la majo­ria. Si seguim la línia ante­rior, el ter­cer tri­omf molt pro­ba­ble­ment tor­narà a arri­bar amb la dreta espa­nyola. I tor­narà a ser per reacció. Ara del que s’hau­ria de trac­tar és que quan els líders sobi­ra­nis­tes es llan­cin els plats pel cap ho facin amb prou diligència per, quan arribi la ter­cera onada, uns i altres no hagin per­dut el nord de vista.