El Consell de Torra

L’his­to­ri­a­dor Jordi Amat i jo l’altre dia vam fer un bisbe. Men­tre ell arti­cu­lava al pro­grama tele­vi­siu d’en Xavier Gra­set que el Con­sell Asses­sor per a l’impuls del Fòrum Cívic i Social per al Debat Cons­ti­tu­ent que aquell dia havia pre­sen­tat el pre­si­dent Torra era una segona edició del Congrés de Cul­tura Cata­lana de fa qua­ranta anys, jo feia la mateixa obser­vació amb idènti­ques parau­les a casa. “Fer un bisbe”: “Dir la mateixa cosa dues per­so­nes al mateix temps sense acord previ”, diu el Moll amb la pre­cisió i con­cisió habi­tu­als. Aporto la defi­nició per si hi ha algun lec­tor que no sap què és “fer un bisbe”. Calen con­gres­sos de cul­tura perquè tot se’ns perd pel camí, també les locu­ci­ons i fra­ses fetes. El Moll: el Dic­ci­o­nari català-valencià-balear ini­ciat per mossèn Antoni M. Alco­ver i enlles­tit per Fran­cesc de Borja Moll. Vostès ja ho saben, però és per si hi ha un deso­ri­en­tat. I el Congrés de Cul­tura Cata­lana: es va cele­brar el 1978. Va con­gre­gar molta gent de mol­tes dis­ci­pli­nes i ide­o­lo­gies diver­ses uni­des pel cata­la­nisme. Va ser, com es diu ara, “trans­ver­sal”. Les con­clu­si­ons van ser la base per cons­truir la Cata­lu­nya de la democràcia. L’Esta­tut les va con­te­nir en bona part. Els governs de Tar­ra­de­llas i suc­ces­sius les van apli­car. El Par­la­ment hi va donar suport, amb els mati­sos com­pren­si­bles, perquè gai­rebé tots els par­tits pre­sents a la cam­bra, o els seus repre­sen­tants, havien par­ti­ci­pat en el Congrés. La immersió lingüística a les esco­les, apro­vada per una majo­ria amplíssima, figu­rava en les con­clu­si­ons. O els plans d’algu­nes car­re­te­res, o les xar­xes d’hos­pi­tals i bibli­o­te­ques, o els estu­dis de física o de química o de matemàtiques...

Ara Quim Torra engega un altre Congrés, el segon, encara que en digui “Con­sell”. Però no té cap altre nom. No és un retret, al con­trari. Ja sé que alguns n’espe­ra­ven més: una cons­trucció repu­bli­cana, l’ela­bo­ració d’una cons­ti­tució... El país no és el mateix que fa qua­ranta anys. Ens els últims, tot s’ha acce­le­rat. Aquell Congrés va ser el de la futura auto­no­mia. Aquest es plan­teja quan una gran massa de cata­lans reclama la inde­pendència i quan s’ha pro­vat de decla­rar-la, amb un fracàs. Com ha de ser la Cata­lu­nya inde­pen­dent? O no inde­pen­dent, si les con­clu­si­ons ofe­rei­xen alter­na­ti­ves que ara no podem albi­rar...? Tant de bo haguéssim con­vo­cat aquest segon Congrés abans, quan es va detec­tar que l’auto­no­mia havia que­dat superada. Ens hauríem estal­viat dis­gus­tos i pati­ments. El diri­girà el can­tau­tor Lluís Llach. Avui en conei­xe­rem els com­po­nents. Serà tan ecumènic com el pri­mer, aglu­ti­narà tanta gent? Si l’han de fer “els sos­pi­to­sos de cos­tum”, mala­ment. O posi­tiu, si saben con­vi­dar pen­sa­ments diver­sos. Ja ho veu­rem. Estem en encesa espera.