Opinió

Caiguda lliure

Flamerades de guerra

“Els voluntaris catalans queien com mosques, amb la condecoració al pit

Encara sou a temps de visi­tar l’expo­sició que el Museu d’Història de Cata­lu­nya dedica, fins al 18 de novem­bre, als efec­tes de la Gran Guerra en l’ambi­ent polític, cul­tu­ral i econòmic català. Fla­mes a la fron­tera, se’n diu, adop­tant la metàfora incendiària amb què Sagarra va repre­sen­tar a les seves Memòries la imminència del dal­ta­baix. És una expo­sició impor­tant, no només perquè, a falta dels refi­na­ments atroços que hi afe­gi­ria la II Guerra Mun­dial, aque­lla pri­mera con­fla­gració euro­pea va encar­nar tota la mal­dat i tot l’hero­isme de què havia estat capaç l’espècie humana fins aquell moment, sinó també perquè la gene­ració de la beneïda República és del tot filla d’aquell espe­rit com­mo­ci­o­nat i ardit, en con­tacte amb el qual fins i tot als empo­lai­nat nou­cen­tis­tes se’ls va esgar­riar la clenxa. Recor­rent els àmbits del mun­tatge, es pot tenir la temp­tació de veure-hi més aviat unes fla­mes peti­tes i ner­vi­o­ses, en aque­lla Cata­lu­nya del 14; uns espe­tar­recs de tertúlia de cafè i redacció de diari. Una guerra de parau­les. En certa manera, dins la neu­tra­li­tat decre­tada pel govern espa­nyol, el com­promís amb la causa ali­ada no podia reves­tir sinó la forma d’una exal­tació de jaqué i cor­batí, o d’un lucra­tiu feno­men de fira, com el que dona­ria lloc a la cre­ació de l’insòlit Museu de la Guerra al Tibi­dabo, a tocar de les para­des de pim, pam, pum i anun­ciat amb caràcters abra­ca­da­brants a la secció d’espec­ta­cles, com el vode­vil i els toros. Tot i això, alguns se la van pren­dre prou seri­o­sa­ment per anar fins i tot de visita al front, com Gaziel, Romà Jori, Claudi Amet­lla, Pere Ynglada, Màrius Agui­lar, Casas, Rusiñol i el gale­rista San­ti­ago Segura, mort de grip tot just després de veure les ruïnes de Ver­dun i Reims. Quan encara no exis­tien els gabi­nets de premsa, aquells viat­ges orga­nit­zats de dele­gats estran­gers al “tea­tre de la guerra”, com en deien en to sabe­rut, van pro­veir la nos­tra intel·lec­tu­a­li­tat d’un ima­gi­nari estàndard, en plena fixació de l’estètica cine­ma­togràfica, per dis­cer­nir entre el bé i el mal, entre civi­lit­zació i barbàrie, entre nosal­tres i els altres. Els nos­tres expe­di­ci­o­na­ris s’hi van apli­car amb fer­vor de con­ver­sos, engrei­xant el mite dels volun­ta­ris cata­lans allis­tats a la Legió Estran­gera, que devien caure com mos­ques, tots amb la cor­res­po­nent con­de­co­ració al pit, a jut­jar per la dràstica reducció dels quinze mil valents que ha pro­pa­gat la lle­genda als no més de tres-cents que han pogut ser docu­men­tats. El tema és deli­cat, perquè a ningú li agrada que li velin la foto, i els comis­sa­ris de l’expo­sició, Fran­cesc Mon­tero i Maxi­mi­li­ano Fuen­tes, han tin­gut una cura espe­cialíssima a no ofen­dre sen­si­bi­li­tats que avui encara són molt vives. Aneu-la a veure, si no ho heu fet: veu­reu com es fabrica una guerra de paper.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia