Canvi d’hora

Com que soc una mica des­pis­tat em sor­prenc a mi mateix dues vega­des l’any can­vi­ant dis­ci­pli­na­da­ment l’hora del rellotge els dies que és pre­cep­tiu fer-ho. Alguns rellot­ges com­plei­xen el tràmit automàtica­ment, però d’altres no. El que porto al canell i uns més de per casa, no. Un dia que es donava aquesta cir­cumstància, esperàvem el meu germà Jordi a dinar. Es va pre­sen­tar una hora tard. Havia fet el ver­mut en un bar: “M’hau­ria d’haver estra­nyat que men­tre jo picava unes oli­ves a les altres tau­les pren­gues­sin el cafè.” El germà pre­su­mia de veure poc la tele­visió i lle­gia els dia­ris d’un dia per l’altre. Molta altra gent actua igual o direc­ta­ment no lle­geix dia­ris. Em sor­prenc a mi mateix i em sor­prenc d’aquests: tret de casos excep­ci­o­nals com el d’en Jordi, tot­hom can­via pun­tu­al­ment l’hora.

Diu­menge, dia d’inici de l’horari d’hivern, em tro­bava dinant en un res­tau­rant amb una colla. Tots els pre­sents havien encar­re­gat taula amb ante­lació, regits per l’horari d’estiu. Els de les dues s’hi van pre­sen­tar a les dues, no a les tres, sense cap con­fusió. La nos­tra sobre­taula es va allar­gar. A les qua­tre en punt no que­dava ningú més en el men­ja­dor immens. L’eva­cu­ació va ser unànime. Jugava el Barça con­tra el Madrid. Els hora­ris del fut­bol són un gran incen­tiu per cro­no­me­trar els rellot­ges. Un vacil·lació et pot fer per­dre cinc gols.

La Unió Euro­pea s’ha pro­po­sat esta­blir un únic horari, tot l’any. Pri­mer sem­blava que la decisió havia de ser imme­di­ata però ara diu que s’ho ha d’estu­diar i no s’espe­ren ins­truc­ci­ons fins d’aquí tres o qua­tre anys. Tan ràpid com van anar a fer-nos can­viar l’hora a la pri­ma­vera i a la tar­dor i tan sòlides com sem­bla­ven les raons per fer-ho. Ara aque­lles raons s’han obser­vat nega­ti­ves o que no com­pen­sa­ven els incon­ve­ni­ents: a la gent se li altera el caràcter, les galli­nes ponen inse­gu­res, els gos­sos s’entris­tei­xen... Per què, doncs, les auto­ri­tats no actuen amb cele­ri­tat? La meva jove argen­tina, pre­sent al dinar, observa: “Típic d’Europa, que tot ho dilata amb tràmits i comis­si­ons d’estudi.” Reco­neix, però, que a l’Argen­tina pequen del con­trari: si un dis­sabte s’havia de fer el canvi d’hora, el diven­dres el govern va anun­ciar que no tin­dria efecte. Els rellot­ges automàtics i els ordi­na­dors ja esta­ven pro­gra­mats, i va ser un cap de set­mana en què tot­hom va anar a tres quarts de quinze. Quan havia de començar el fut­bol? El gen­dre tre­ba­lla con­nec­tat amb Estats Units. Allí, el canvi es pro­duirà un altre dia. Fins lla­vors, la diferència horària exces­siva serà un incon­ve­ni­ent transoceànic.

Jo entenc que civi­lit­zació vol dir cor­re­gir la natu­ra­lesa. Ara: cal por­tar la supèrbia a l’extrem de dir-li al sol com ha d’actuar, quan­tes hores, amb el rellotge a la mà, ens ha d’il·lumi­nar?