Adeu a una escola que ha deixat petjada

“Avui ens acomiadem d’una escola que va sorgir d’un somni col·lectiu, d’una aposta valenta per una educació activa i arrelada al país. En un moment en què la dictadura de Franco no deixava pas a l’esperança, nosaltres en vam crear una. Avui tanquem portes però no tanquem la història, ni els records, ni les llavors que hem germinat i continuaran creixent en d’altres llocs.” D’aquesta manera es va expressar Esperança Redondo, una de les mestres fundadores de l’ escola Mireia , dalt de l’escenari situat just davant de l’edifici que fa 65 anys va obrir les portes al barri del Fort Pienc de Barcelona i que dissabte va congregar en un acte festiu desenes d’alumnes, exalumnes, famílies i alguns dels mestres que formen i han format part de la història d’aquest centre educatiu que a final de curs desapareixerà per sempre després de 65 anys.

“Tinc el cor trencat”, va assegurar Gabriel Guim, actual director i fill de Maria Bondia, la pedagoga que el 1959 va fer realitat un projecte que ha marcat moltes generacions, sobretot com va recordar una altra exmestra, Carme Bel, amb iniciatives que en aquells últims anys del franquisme i els primers de la Transició eren molt innovadores, com per exemple el paper de la música dins el projecte educatiu o les colònies, en aquella època gens habituals i que molts dels exalumnes recorden amb gran estima.

La festa de comiat d’una escola que tanca per falta de viabilitat econòmica i un descens de les matriculacions, va ser també un moment de retrobament per a antics alumnes del centre, alguns dels quals no es veien des que van acabar els estudis, dècades enrere. Un photocall de la façana de l’edifici de l’escola va servir per immortalitzar amb fotografies la trobada de diferents promocions. Un mur dels records va permetre a molts assistents deixar missatges de comiat, sobretot dels estudiants –i famílies– actuals que s’han vist forçats a canviar de centre el curs que ve i a abandonar molts del seus companys de classe. Però també escrits d’agraïment a una escola que, com va dir Guim, ha deixat “petjada” als milers d’alumnes que hi han passat. Una festa que també va permetre a molts antics alumnes retrobar-se amb mestres de la seva època (Carme Puig, la Mayte, el professor Joan, la Conxita) i jugar a veure si, després de 20, 30, 40 o 50 anys, identificaven la cara i fins i tot els noms d’aquells infants que van tenir a parvulari, a EGB o, més tard, a primària i l’ESO. Va ser una tarda plena d’abraçades i petons, d’emocions i sentiments contraposats, de tristesa i de plors, d’impotència i resignació, d’adeus i d’a reveures. Com va dir l’Esperança, tanca l’escola, però tot allò que ha representat sobreviurà mentre els que hi hem passat ho continuem recordant. Va quedar clar dissabte.