Opinió

Tribuna

La UE contra Itàlia

“La UE és terriblement hipòcrita perquè pretén sancionar Itàlia per uns pressupostos gens extraordinaris, mentre calla quan Espanya envia policies militaritzats a Catalunya

Fa una llarga tem­po­rada que la majo­ria dels mit­jans tenen Itàlia com a objec­tiu de les seves crítiques. Ara bé, a par­tir del moment en què el nou govern de Roma, una estra­nya coa­lició entre l’enèsima mutació de la Lliga Nord i l’indes­xi­fra­ble Movi­ment 5 Estre­lles, aquest país sem­bla haver esde­vin­gut el dolent ofi­cial de la pel·lícula.

No és cap secret que Itàlia té una increïble capa­ci­tat d’inno­vació i cre­a­ti­vi­tat. El rebuig de Brus­sel·les a uns comp­tes que des­a­fi­a­ven, no tant Europa com l’ortodòxia impo­sada per Berlín, ha con­ver­tit els ita­li­ans en diana de tots els atacs. Ja abans que Sal­vini prengués pos­sessió aquesta pri­ma­vera, es cri­ti­cava la seva soci­e­tat i eco­no­mia a par­tir de con­cep­tes com obso­leta, tra­di­ci­o­nal, ine­ficaç. Tan­ma­teix, si mirem les xifres ofi­ci­als, la ita­li­ana és una eco­no­mia més que sana, amb una deso­cu­pació del 10,8% (Espa­nya, 16,6%), un PIB per càpita de 36.000 dòlars (Esp, 23.000 dòlars) o un 16% de població sota el llin­dar de la pobresa (Esp. 22,3%). Objec­ti­va­ment, l’eco­no­mia ita­li­ana és cre­a­tiva i sofis­ti­cada, i la moti­vació de les crítiques tenen molt a veure amb certa resistència dels diver­sos governs a dreta i esquerra a la pene­tració dels grans grups mul­ti­na­ci­o­nals, a la doc­trina del con­sens de Was­hing­ton o a l’agenda de des­re­gu­lació econòmica.

Per des­comp­tat, Itàlia té pro­ble­mes impor­tants, que pro­ba­ble­ment l’extensa colònia resi­dent a Bar­ce­lona explica als seus veïns cata­lans: unes estruc­tu­res fami­li­ars i soci­als asfi­xi­ants, un excés de tra­di­ci­o­na­lisme, certa tendència a la geron­tocràcia, manca d’opor­tu­ni­tats per als joves... Tan­ma­teix, aques­tes són qüesti­ons més rela­ci­o­na­des amb l’antro­po­lo­gia que amb una eco­no­mia que, per tal de com­pe­tir, tra­di­ci­o­nal­ment ha hagut de fer ser­vir meca­nis­mes de certa pro­tecció esta­tal, inter­venció de l’estat i periòdiques deva­lu­a­ci­ons com­pe­ti­ti­ves de la seva divisa. En altres ter­mes, el rigor mone­tari impo­sat pel BCE repre­senta un per­ju­dici con­tra el qual la soci­e­tat ita­li­ana es rebel·la.

El veri­ta­ble motiu que fa d’Itàlia l’ene­mic públic número 1 és la resistència a l’ordo­li­be­ra­lisme (versió ale­ma­nya del neo­li­be­ra­lisme, carac­te­rit­zat per rigor mone­tari, aus­te­ri­tat de des­pesa pública, esta­bi­li­tat finan­cera). Aquest model, impul­sat per Ale­ma­nya i els seus satèl·lits d’Holanda i Àustria des del Trac­tat de Maas­tricht a prin­ci­pis de la dècada de 1990 és el que ha domi­nat el pro­jecte euro­peu, i ha impul­sat una mena de per­vers repar­ti­ment geogràfic del tre­ball a dins del con­ti­nent. El resul­tat, el podem com­pro­var clara­ment: un cen­tre indus­trial i tec­nològic, i un sud perifèric, fona­men­tat en la ter­ci­a­rit­zació de l’eco­no­mia, amb ser­veis d’escàs valor afe­git i acti­vi­tats sub­sidiàries. Una hege­mo­nia ale­ma­nya, i una satel·lit­zació de les eco­no­mies perifèriques.

És en aquest con­text que hem d’inter­pre­tar la impo­sició de mesu­res, a càrrec de governs tec­nocràtics al llarg d’aquesta dar­rera dècada al país transalpí. Un corol·lari de refor­mes fis­cals i labo­rals que van cul­mi­nar amb el “con­tracte únic”, impul­sat pel govern (teòrica­ment d’esquer­res) Renzi, que va impo­sar a la pràctica l’aco­mi­a­da­ment lliure, en con­tra del que deter­mi­nava la pròpia cons­ti­tució. Tot ple­gat, acom­pa­nyat per ele­var l’edat de jubi­lació a fi de rebai­xar la des­pesa pública.

El que sem­blen mesu­res econòmiques, més aviat van ser per­ce­bu­des com un atac a ins­ti­tu­ci­ons sagra­des com l’esta­bi­li­tat labo­ral o la inte­gri­tat de la família. Atesa la traïció de les esquer­res, el sis­tema polític italià acabà curt­cir­cui­tat. L’estra­nya coa­lició entre la Lliga i 5 Estre­lles va arri­bar al Qui­ri­nal, que tot seguit va apro­var el “Decret Dig­ni­tat” que posava fi a les refor­mes labo­rals per esta­blir una legis­lació més pro­tec­ci­o­nista (i que irrità pro­fun­da­ment Berlín). Els pres­su­pos­tos pre­sen­tats a Brus­sel·les, a banda de pro­pi­ciar una política de des­pesa expan­siva de caire soci­al­demòcrata, també plan­te­java retor­nar l’edat de jubi­lació als 62 (sota deter­mi­na­des cir­cumstàncies).

Ara bé, la cri­mi­na­lit­zació d’Itàlia no té a veure amb això, sinó amb unes polítiques con­tra la immi­gració que, hipòcri­ta­ment, no són gaire dife­rents de les prac­ti­ca­des per la majo­ria d’estats de la UE (com Espa­nya, que manté CIE o que fa ser­vir la violència per impe­dir el pas de les tan­ques de Ceuta i Meli­lla, o Dina­marca que incauta les joies als refu­gi­ats). La UE és ter­ri­ble­ment hipòcrita perquè pretén san­ci­o­nar Itàlia per uns pres­su­pos­tos gens extra­or­di­na­ris, men­tre calla quan Espa­nya envia poli­cies mili­ta­rit­zats a Cata­lu­nya per repri­mir referèndums.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el primer article gratuït d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia