Postveritat culinària

Durant alguns anys va fun­ci­o­nar prop de casa un res­tau­rant de cuina ita­li­ana ads­crit a una marca i una cadena amb molta implan­tació a Cata­lu­nya. El local, que abans havia aco­llit un magat­zem i un garatge, era enorme però no des­me­su­rat perquè sem­pre era ple. La gent feia cua al car­rer i els caps de set­mana havia d’espe­rar hores a peu dret per obte­nir lloc. Les tau­les arri­ba­ven fins a les por­tes dels vàters i qual­se­vol racó era bo per situar-n’hi una més. Un dia em van expli­car que la casa mare es tro­bava a Lleida. Efec­ti­va­ment era d’on venien els cami­ons que sub­mi­nis­tra­ven els pro­duc­tes que després els cui­ners mani­pu­la­ven. Em devien enga­nyar perquè ara he sabut que l’ori­gen del negoci és polonès. A Lleida, els pro­pi­e­ta­ris devien limi­tar-se a tenir-hi una cen­tral de dis­tri­bució. No ho sé: obte­nir dades d’aquesta indústria és molt enre­ves­sat. Els car­tells eren escrits en un italià fan­tasiós. Anava a dir “macarrònic” però com que pel seu caràcter el res­tau­rant ser­via macar­rons, me’n privo. Els acu­dits no poden ser tan evi­dents.

S’ha d’estar bé amb els veïns, i algun cop hi havia anat. Cuina ita­li­ana pas­sada per Polònia. O per Lleida, men­tre em vaig pen­sar que venia de Lleida. Si a l’Argen­tina, que és poblada d’ita­li­ans d’ori­gen, fan unes piz­zes grui­xu­des i satu­ra­des de for­matge que a Nàpols no reco­nei­xe­rien, ara afi­gu­rin-se un pesto, una car­bo­nara, una qua­tre esta­ci­ons o un limon­ce­llo vin­guts d’un país o d’una ciu­tat cata­lana units pel fet que d’esta­ci­ons només en tenen dues i no hi flo­rei­xen els lli­mo­ners que Goethe va cele­brar. Les piz­zes eren més basa­des en fets reals, com ara ho són les pel·lícules. La cuina ita­li­ana té que tot­hom s’hi veu amb cor

El res­tau­rant va tan­car per des­a­vi­nen­ces dels pro­pi­e­ta­ris amb la per­sona que tenia la repre­sen­tació local. Es va tras­lla­dar a una àrea comer­cial del mateix muni­cipi, i els cli­ents van seguir-li la mudança. Sem­pre és ple, les tau­les ocu­pen mig vestíbul del cen­tre i mai no se sap si la cua és seva o dels dotze cines que té al cos­tat.

Per no que­dar-se al car­rer, el per­so­nal de l’antic res­tau­rant va mirar de seguir el negoci al mateix local, amb un altre nom i els matei­xos preus. Com que els cui­ners sabien les recep­tes, en van fer imi­ta­ci­ons exac­tes. Va haver de tan­car. No hi anava ningú. El cli­ent valo­rava la marca, no que els macar­rons, com la gramàtica, no s’acos­tes­sin ni de lluny a l’ori­gi­nal italià. La post­ve­ri­tat i el fake que ara són moneda cor­rent en política, han sal­tat a la cuina. Els imi­ta­dors dels imi­ta­dors es van refu­giar en un local molt més petit. També han hagut de ple­gar. La post­ve­ri­tat és pri­va­tiva dels pode­ro­sos: lle­geixo que la marca de la cadena de res­tau­rants cotit­zarà pròxima­ment a borsa.