Autèntics i fràgils

En l’espec­ta­cle que la balla­rina i actriu Cris­ti­ana Mor­ganti va pre­sen­tar fa una set­mana a Tem­po­rada Alta (Moving with Pina) hi ha dues anècdo­tes que em penso que val la pena recor­dar. Són experiències de Mor­ganti amb Pina Bausch al mític Tanzt­he­a­ter Wup­per­tal. Ens expli­quen dos aspec­tes de la poètica de Pina que no sola­ment es refe­rei­xen a la dansa, sinó que es poden apli­car a l’art en gene­ral. I també a la vida.

La pri­mera ens parla d’auten­ti­ci­tat, de la importància de fixar-se en els detalls, de con­cen­trar-se en l’exe­cució d’una feina, encara que sigui un acte menor, encara que siguem els secun­da­ris de la funció. Expli­cava Mor­ganti que havia de dur a terme uns movi­ments, dalt d’una escala, al fons de l’esce­nari. No eren a pri­mera línia i eren, a més, uns ges­tos pau­tats, assa­jats milers de vega­des. Ella mateixa, sense que Pina ho sabés, s’havia inven­tat una història par­ti­cu­lar per assu­mir el rol. Era un arqui­tecte que cons­truïa un edi­fici, un engi­nyer que dibui­xava un pont. En una funció, men­tre estava actu­ant, va recor­dar que havia obli­dat les claus del cotxe a l’inte­rior del vehi­cle i es va des­pis­tar. En aca­bar, Pina Bausch li va dir que no l’havia vist con­cen­trada: “¿En què pen­sa­ves?”. “En res”, va dir ella. “Prou que es veia”, va fer Pina. La coreògrafa havia adver­tit l’ins­tant de con­fusió i li feia saber que en la dansa calia pen­sar, calia que ella es veiés com l’arqui­tecte o l’engi­nyer, encara que el públic no ho sabés.

La segona ens parla de fra­gi­li­tat. Mor­ganti havia de fer un movi­ment difícil i, per no per­dre l’equi­li­bri, havia deci­dit sepa­rar els peus per tenir més base. Ningú no ho podia apre­ciar, però Pina li va dir que els peus havien d’estar junts, tot i la pre­vi­si­ble ines­ta­bi­li­tat. Només en cir­cumstàncies on des­co­brim que som fràgils, que hem de reac­ci­o­nar amb urgència davant el perill, només aquí, podem apren­dre la lliçó que ens per­met man­te­nir-nos drets i afron­tar amb decisió el neguit. Apro­fi­tar la feblesa, aban­do­nar la como­di­tat que ens adorm. Pina.