Art en precari

El Con­sell Naci­o­nal de la Cul­tura i les Arts (Conca) ha radi­o­gra­fiat el Museu d’Art Con­tem­po­rani de Bar­ce­lona (Macba) i, entre les seves con­clu­si­ons, adver­teix els res­pon­sa­bles de la ins­ti­tució que una part impor­tant del públic, el que té i el que no té, no con­necta amb els seus con­tin­guts perquè no els entén. Pel Conca, fora bo que pro­gramés expo­si­ci­ons més “popu­lars”. Però no és això, no. El repte, tant per a les polítiques cul­tu­rals com per a les polítiques edu­ca­ti­ves, hau­ria de ser for­mar els públics en els codis de l’art con­tem­po­rani. I un dels millors llocs per ini­ciar-s’hi són els cen­tres d’arts visu­als que hi ha dis­se­mi­nats per tot el ter­ri­tori i que, per tant, tenen la con­dició d’equi­pa­ments de pro­xi­mi­tat. Però, què s’ha fet per poten­ciar aquesta xarxa inte­grada per vuit espais que tant va cos­tar crear? L’Asso­ci­ació Cata­lana de Crítics d’Art (ACCA) ha encar­re­gat a les crítiques Cate­rina Almi­rall i Marina Vives un informe de la seva situ­ació actual en què els pro­fes­si­o­nals que hi tre­ba­llen denun­cien la ines­ta­bi­li­tat, la pro­vi­si­o­na­li­tat i la pre­ca­ri­e­tat amb les quals els han de fer fun­ci­o­nar. Ni la gran Bar­ce­lona és modèlica en aquest sen­tit: la Fabra i Coats encara ara no té direc­tor. S’ima­gi­nen una escola o un hos­pi­tal sense direc­tor? No podrem aspi­rar que l’art con­tem­po­rani s’incor­pori de manera natu­ral als hàbits cul­tu­rals dels cata­lans si abans no res­ca­tem els nos­tres equi­pa­ments d’aquesta vul­ne­ra­bi­li­tat.