Ni fatxes, ni supremacistes

Des de la res­ti­tució del Par­la­ment de Cata­lu­nya, que prové de l’any mil nou-cents vui­tanta, només hi ha hagut una expulsió d’un par­la­men­tari de l’hemi­ci­cle. Va ser als anys noranta, quan el lla­vors pre­si­dent, Joa­quim Xicoy (UDC), va expul­sar el dipu­tat del Par­tit Popu­lar Josep Curto perquè no volia callar. Havia aca­bat el seu torn i li havien tret la paraula sobre les finan­ces públi­ques de l’afer de Javier de la Rosa. Un ple par­la­men­tari en què CiU va impe­dir una comissió d’inves­ti­gació sobre les pre­sump­tes irre­gu­la­ri­tats de l’empre­sari gens modèlic Javier de la Rosa. Xicoy va cri­dar l’ordre dues vega­des el dipu­tat del PP; aquest no va obeir, i el pre­si­dent va haver de dema­nar a un uixer: “Faci el favor de reti­rar-lo de la sala...”

Només un expul­sat en gai­rebé qua­ranta anys és poca cosa en un hemi­ci­cle que els ha vist de tots colors. Dipu­tats i dipu­ta­des que s’han insul­tat, senyo­ries que s’han ador­mit al seu escó, que han fet cam­pana, que han abor­dat temes sense tenir-ne ni idea i ofe­nent aquells que en saben, i tan­tes altres irre­gu­la­ri­tats en què sovint més d’una senyo­ria hau­ria meres­cut ésser expul­sada. Cal cons­ta­tar que des de sem­pre la tolerància i majo­ritària­ment la bona edu­cació ha estat pre­sent a l’hemi­ci­cle de la Ciu­ta­de­lla.

Des d’un temps ençà que l’ambi­ent entre els par­tits que donen suport al govern i l’opo­sició és dolent. No n’hi ha per a menys davant tot el que està pas­sant, encara que res jus­ti­fica que el ple del Par­la­ment de Cata­lu­nya esde­vin­gui un pati de col·legi o, encara pit­jor, una olla de grills. Al Par­la­ment es parla i els par­la­men­ta­ris són ciu­ta­dans que repre­sen­ten el con­junt del poble. Són dones i homes que tenen un man­dat i cobren apro­xi­ma­da­ment cada mes un sou d’entre qua­tre i cinc mil euros, i amb die­tes a banda, per repre­sen­tar el poble.

Només fal­ta­ria que els par­la­men­ta­ris no pogues­sin alçar la veu i ges­ti­cu­lar allò que els reque­reix el guió. Ho han de fer. Allò que passa ara mateix és que sovint el con­tin­gut par­la­men­tari es més aviat escàs. Hi ha poc pro­jecte del dia a dia per dis­cu­tir i és més fàcil arri­bar a l’insult i uti­lit­zar parau­les que són molt grui­xu­des i que s’han popu­la­rit­zat en el dia a dia. Perquè ni tots els uni­o­nis­tes són fat­xes, ni tots els inde­pen­den­tis­tes són supre­ma­cis­tes.