Perpinyà i la capital

Unes hores a Per­pinyà. El cen­tre històric és agra­da­ble, té bona pas­se­jada i unes boti­gues ben para­des. Els “cata­lans de França” encara no han renun­ciat a ves­tir bé. Suposo que, per viure-hi, han de ser més con­for­ta­bles i aire­jats els car­rers de la ciu­tat moderna. Entre aquesta i l’arcaica hi ha uns sec­tors rònecs que l’Ajun­ta­ment hau­ria d’aten­dre.

Als “cata­lans d’Espa­nya”, ens inco­moda sem­pre una mica Per­pinyà. Hi patim pel català, que pràcti­ca­ment no hi és par­lat. Els noms dels car­rers i les indi­ca­ci­ons dels cen­tres ofi­ci­als i cul­tu­rals són en francès i en català, les ban­de­res cata­la­nes abun­den, hi ha un orgull més que folklòric de ser cata­lans, però nosal­tres patim de l’oïda més que dels ulls. Per­pinyà demos­tra la importància de Bar­ce­lona. Haver-se sepa­rat de la capi­tal, amb tot el seu pes demogràfic, econòmic, cul­tu­ral i polític, la va dei­xar òrfena del sol al vol­tant del qual gra­vi­tava. Sense Bar­ce­lona, Girona, Tar­ra­gona, Lleida i les ciu­tats adja­cents també serien –seríem– un eflu­vis pro­vin­ci­ans irre­lle­vants amb el català tan min­vant com el de Per­pinyà i la seva àrea.

De totes mane­res... Visito el Museu Jacint Rigau, Musée d’Art Hya­cinthe Rigaud. No hi havia estat mai. Hi era, amb aquesta prestància, les altres vega­des que havia visi­tat Per­pinyà? Pen­sin que l’últim cop a la Llotja, edi­fici gòtic dels millors, hi havia un McDo­nald’s. Ara és una ofi­cina turística neta i espa­iosa. Jacint Rigau va néixer a Per­pinyà molt poc després del Trac­tat dels Piri­neus pel qual Espa­nya va cedir a França la Cata­lu­nya trans­pi­ri­nenca. Com que de jove va demos­trar apti­tuds artísti­ques, la mare el va ani­mar a des­plaçar-se a París per for­mar-se. Hi va tri­om­far i va ser el pin­tor de reis i car­de­nals. L’elecció de la mare és París, no Bar­ce­lona. Tan ràpid va anar el canvi d’una capi­tal per una altra? Alguns deuen haver estu­diat el que ara per intuïció apunto: la mare també hau­ria acon­se­llat París abans de la par­tició. Les anne­xi­ons ter­ri­to­ri­als acos­tu­men a pro­duir-se en camp abo­nat. Per­pinyà ja devia mirar París, com París mirava Per­pinyà, abans del Trac­tat. Bar­ce­lona no ofe­ria res, es tro­bava en plena decadència. El francès tenia el pres­tigi màxim. El “sol” era el rei. No hi havia elecció. Sem­pre s’imposa una capi­tal.

Al museu s’exposa el cèlebre auto­re­trat de Rigau cofat amb un tur­bant. Un tur­bant o una bar­re­tina aris­tocràtica? No és la cara d’un pari­senc. Sem­bla que ens l’hàgim de tro­bar a la Ram­bla de Figue­res fent el ver­mut. El museu pre­senta obres d’altres autors rela­ci­o­nats amb el país: Mai­llol, Manolo, Picasso... S’hi remarca la cata­la­ni­tat de tots. No s’expli­ca­ria si Bar­ce­lona no fos ara un refe­rent. Hauríem de patir menys: l’idi­oma és impor­tant, molt impor­tant, però no tot és idi­oma.