Fer classe avui

Sem­pre he com­pa­rat l’acti­vi­tat de fer classe amb la d’assa­jar una obra tea­tral en què pro­fes­sor i alum­nes interac­tuen contínua­ment, de manera que el text i les esce­nes van can­vi­ant, fins al punt que, a vega­des, s’oblida el fil argu­men­tal. Bellu­gar-se entre clas­ses s’assem­bla força a moure’s per la vida; a més d’un reci­clatge cons­tant i una direcció que et guiï, cal una bona dosi de paciència, bon humor i con­fiança en allò que fas. Més quan tens una empresa pública al dar­rere que depèn de deci­si­ons polítiques i estàs expo­sat a les crítiques d’un públic exi­gent –pares, agents soci­als, mit­jans de comu­ni­cació– que poden qüesti­o­nar deci­si­ons i meto­do­lo­gies que hau­rien de cor­res­pon­dre només a cri­te­ris pedagògics. Per aca­bar-ho d’arro­do­nir, els can­vis segu­ra­ment neces­sa­ris que s’apli­quen a l’ense­nya­ment acos­tu­men a durar amb prou fei­nes cinc o sis cur­sos, per tant, és gai­rebé impos­si­ble saber si són encer­tats o no. En poc temps, pas­sem d’haver de fer exàmens de setem­bre a supri­mir-los, dei­xem de posar aque­lles notes etèries pro­mo­gu­des per la reforma edu­ca­tiva d’ESO –recor­deu els “neces­sita millo­rar” o “pro­gressa ade­qua­da­ment”?– i tor­nem a notes numèriques o, ara mateix, hau­rem d’ava­luar per com­petències. Em sem­bla bé posar comen­ta­ris i ava­luar els alum­nes qua­li­ta­ti­va­ment, però no entenc que algú que obtin­gui un bé de mit­jana s’acabi tro­bant que la seva nota sigui només un “asso­li­ment satis­fac­tori”, igual que si tingués un sufi­ci­ent. Això no esti­mula el progrés, més aviat afa­vo­reix la medi­o­cri­tat.

Els rep­tes que ha d’afron­tar l’ense­nya­ment inclo­uen fac­tors ben diver­sos: una gran diver­si­tat d’alum­nat, clas­ses nom­bro­ses que arri­ben o ultra­pas­sen la tren­tena d’alum­nes, currículums adap­tats, apre­nen­tatge de les TIC... A tot això, no s’aposta prou per les huma­ni­tats i la for­mació ètica, sigui quin sigui l’iti­ne­rari que escu­lli l’alumne i, en molts casos, no es cla­ri­fica quin ha de ser l’ús del mòbil als cen­tres d’ense­nya­ment. Des de fa dies s’ha con­ver­tit en viral la carta de comiat d’un pro­fes­sor, l’acadèmic uru­guaià Leo­nardo Haberkorn, que ha renun­ciat a fer clas­ses de peri­o­disme a la Uni­ver­si­tat de Mon­te­vi­deo. Haberkorn diu que s’ha can­sat de llui­tar con­tra els What­sApp i Face­book (hi podríem afe­gir Ins­ta­gram) davant alum­nes incapaços de desen­gan­xar la vista d’un telèfon que no cessa de rebre sel­fies. Segons explica l’expro­fes­sor, fins fa poc li fun­ci­o­nava exhor­tar els alum­nes que dei­xes­sin el mòbil durant 90 minuts, però actu­al­ment, això ja no li ser­veix. L’acadèmic s’espolsa cap res­pon­sa­bi­li­tat i culpa –cito tex­tu­al­ment– “cada maes­tra que dejó de cor­re­gir­les las fal­tas de orto­grafía” del des­in­terès i la poca curi­o­si­tat que els joves tenen a dia d’avui. Té raó en dir que l’ense­nya­ment bàsic ha per­dut exigència, però sorprèn que els suports a la carta d’aquest acadèmic no con­tin­guin ni una sola crítica a un comen­tari tan des­a­for­tu­nat. He d’ima­gi­nar unes “maes­tras” que no han fet bé la seva feina? O puc pen­sar també en “maes­tros”, pares i un pro­fes­sor acos­tu­mat només a fer clas­ses magis­trals? La Uni­ver­si­tat de Mon­te­vi­deo no s’ha plan­te­jat regu­lar l’ús dels mòbils tam­poc? Res­trin­gir-los a fer tre­balls dins l’aula és tan neces­sari com dedi­car esto­nes de silenci i medi­tació a classe, un silenci dosi­fi­cat que s’ha per­dut també als espais públics i pri­vats.