Vaga de metges

Tenim en vaga el per­so­nal sani­tari de pri­mera instància. Com que el govern està només pro­gra­mat per decla­rar o imple­men­tar la des­di­bui­xada República i no per admi­nis­trar els pro­ble­mes de cada dia, que són pro­ble­mes que cada dia l’aga­fen per sor­presa i com si no hagues­sin de ser pos­si­bles, la seva reacció pel drama que la vaga mani­festa ha estat de “per­fil baix”, per dir-ho mise­ri­cor­di­o­sa­ment. El pre­si­dent Torra no deu haver tro­bat entre els clàssics dels anys trenta un pas­satge que s’adigués amb la situ­ació. El Depar­ta­ment de Salut ha pro­nun­ciat parau­les eva­si­ves, almenys fins a l’hora d’escriure aquest arti­cle. El de Cul­tura n’ha emès unes quan­tes de les poe­sies que cada dia posa a dis­po­sició dels incon­di­ci­o­nals però cap no es refe­reix ni metafòrica­ment a la vaga. Ara és de met­ges. Demà serà de mes­tres, o de mos­sos, o de qual­se­vol sec­tor del ser­vei públic. Els exi­li­ats a Bèlgica, que man­te­nen una auto­ri­tat si més no moral i que sem­pre són tan loquaços, tam­poc han piu­lat o tui­te­jat res, i això que entre ells es troba un excon­se­ller de Salut. La política ha d’acom­pa­nyar la gent: l’agent i la paci­ent. El por­ta­veu de Junts per Cata­lu­nya ha car­re­gat les cul­pes a “Madrid”, que no aporta diners. D’acord, i per això, com diu, aspi­rem a la inde­pendència. Però la Gene­ra­li­tat dis­posa de diners, de molts diners, i tot és qüestió de pri­o­rit­zar-ne els usos. La sani­tat, l’escola, la segu­re­tat i el benes­tar gene­ral han de pas­sar davant d’altres objec­tius. Les dele­ga­ci­ons que la Gene­ra­li­tat obre a l’exte­rior, ¿com divul­ga­ran d’entrada la sani­tat de Cata­lu­nya, que havia estat “la millor del món”, si es troba depau­pe­rada? Entre els paci­ents que han anat als cen­tres d’atenció i els han tro­bat aquesta set­mana desa­te­sos hi ha els que s’han inco­mo­dat, els que s’han resig­nat i els que han entès que el per­so­nal de la bata blanca els va a favor perquè lluita per aten­dre’ls millor. El govern n’és menys sen­si­ble? Estic indig­nat i se’m nota, per­do­nin. Ja m’agra­da­ria con­ser­var la flegma, par­lar de mon­ge­tes del gan­xet, del cafè o del difunt Ber­to­lucci. “Yo sé bien que los hom­bres no llo­ran pero hoy no me pude aguan­tar”, deia una cançó, no sé si d’una sar­su­ela, que de petit sen­tia a la ràdio.

Cri­ti­car “els meus” dona raons i ales als adver­sa­ris? No pas­sin ànsia: com que tenim una opo­sició només pro­gra­mada per enfron­tar-se al govern inde­pen­den­tista i “repu­blicà”, la vaga també ha aga­fat de nou i bal­bu­ce­jant l’opo­sició. Estem ben des­em­pa­rats. A més a més: jo amo­nesto “els meus” pre­ci­sa­ment perquè són “els meus”, i desitjo que es cor­re­gei­xin. Ningú no renya els fills dels altres. Així no s’eixam­pla la base. Aquests admi­nis­tra­dors no con­ven­cen ningú de les bon­dats de la inde­pendència i la “República” que ens han de faci­li­tar i gover­nar.