El moc

Karl Valen­tin en podria haver fet una peça estri­pada i ben caba­re­tera, de l’inci­dent del gar­gall al Congrés dels Dipu­tats. Però per comp­tes del moc, l’actor a qui es recorda la seva tasca de la crítica sardònica i fes­tiva a Munic, va optar pel cons­ti­pat. Mocar-se (en pronúncia fran­cesa ja seria ben bé això, de fotre’s del mort i del qui el vet­lla) és el que ha anat fent aquests dies el minis­tre Josep Bor­rell. No ho ha fet Dani Mateos, a qui un jutge empaita per haver-se refre­gat pel nas una ban­dera espa­nyola; ho ha fet el minis­tre d’Exte­ri­ors. Una rere l’altra, pos­si­ble­ment fruit d’aquesta intel·ligència fora de mida que li atri­bu­ei­xen els seus fidels. Howard Gar­ner va dir que n’hi ha vuit, d’intel·ligències: la lingüística, la musi­cal, la matemàtica, la cor­po­ral, l’espa­cial, la intra­per­so­nal, la inter­per­so­nal i la natu­ra­lista. Per triar i reme­nar. 8 és el doble dels 4 indis que van pelar els ame­ri­cans que tenen una història curta i una llen­gua, i això els ha cohe­si­o­nat. Cert que el minis­tre va piu­lar més tard dient que pot­ser havia aga­fat un to massa lleu­ger, tot i ser en seu uni­ver­sitària i en con­versa amb el seu homòleg ale­many, per fer una anàlisi d’un cert nivell sobre les diferències de cohesió entre ame­ri­cans i euro­peus. Però ja no deu venir d’aquí. Després de fer amics amb els britànics, després de sal­var la cara al rei emèrit per la tro­bada cau­sal o casual amb el príncep sau­dita Bin Sal­man, ja només li fal­tava que el mul­tes­sin per la venda d’acci­ons, abans de la fallida d’Aben­goa, fent ús d’infor­mació pri­vi­le­gi­ada. Tan­tes intel·ligències con­cen­tra­des no pot ser bo. No té atu­ra­dor, quan no és Flan­des és Kosova. Quan no és la desin­fecció és el mossèn de la Pobla de Segur. Sap com greu que una car­rera tan llarga, del minis­tre que volia llui­tar con­tra la cor­rupció a Foment, i el secre­tari d’Hisenda de la Lola Flo­res, pensés que a Europa, ell que va pre­si­dir el Par­la­ment Euro­peu i l’Ins­ti­tut Uni­ver­si­tari, amb menys llengües, més cohesió. Tanta bibli­o­gra­fia, i tanta meda­lla, per aca­bar fent ser­vir un llen­guatge més propi de L’hèroe de Rusiñol que de l’esfera diplomàtica.