Insults i renecs

Abans –per­me­teu-me tanta pre­cisió– hi havia diver­sos regis­tres del llen­guatge. Es movien entre la rigi­desa for­mal i la fle­xi­bi­li­tat col·loquial. No hi havia bar­re­ges. Uns eren els bene­du­cats i els altres, els male­du­cats. En la forma col·loquial hi havia una lle­ta­nia mera­ve­llosa de renecs. Uns renecs, per cert, que no feien res més que demos­trar la fe colos­sal del qui els cla­mava. Blas­ma­ven de Déu perquè hi cre­ien; se sabien posseïdors de la raó, vícti­mes de la injustícia i tenien la segu­re­tat que no pati­rien càstig o més sofri­ment d'allò que pro­vo­cava la seva queixa. Hi ha blasfèmies recar­go­la­des, quasi poètiques. El 1999, quan les mone­des cor­rents del país eren la pes­seta i el franc francès, Pere Ver­da­guer va publi­car una mera­ve­lla: Dic­ci­o­nari de renecs i parau­lo­tes, publi­cat pel Tra­bu­caire. Repas­sar aquest lli­bre entris­teix. Con­firma l'empo­bri­ment del sant llen­guatge dels renecs. Sem­pre es diuen els matei­xos i són poc ima­gi­na­tius. Can­sen. En aquell temps, que de la palla en feien fems, tras­pas­sar la línia del regis­tre for­mal amb un renec tenia un sig­ni­fi­cat. Indi­cava un estat anímic alte­rat, gene­ral­ment d'indig­nació i frus­tració, però també d'ale­gria. Pas­sava poc. Un dia, algú impor­tant de la casta dels refi­nats es va pren­dre la llicència de cre­uar la línia i de tenir, sem­pre que pogués, un gest de com­pli­ci­tat amb els que no havien rebut la seva recta for­mació clàssica. Se'l va con­si­de­rar una per­sona enrot­llada. I, vet-ho aquí, va obrir la caixa dels trons: Si ho fa el senyo­rito, jo també ho puc fer. I ara a ningú no li costa pro­fe­rir el renec que fa mal d'ore­lles i l'insult més bar­roer. En el llen­guatge escrit, en els mit­jans de comu­ni­cació audi­o­vi­su­als i en qual­se­vol acte públic, tot­hom s'esforçava a usar un llen­guatge for­mal. Ai las! sona mala­ment i bas­tard no ho entén ningú. N'hi ha massa que aspi­ren a ser gent de puta mare!?