Dir-ne xampany

El xam­pany ha d’atri­buir l’èxit al fet d’haver estat creat entre els segles XVII i XVIII. Des de lla­vors l’han exal­tat reis, empe­ra­dors, papes, car­de­nals, Fred Astaire... Ens ha arri­bat cobert de lite­ra­tura, de ceri­mo­nial, de fórmu­les per brin­dar, del record d’aquell Nadal o d’aquell dia memo­ra­ble, de copes amb forma de pit de dona o de flauta... Flauta de qui?

Jo estic con­vençut que si el xam­pany no hagués exis­tit i sorgís als nos­tres dies un dom Périg­non que afirmés haver des­co­bert un vi que fa bom­bo­lles, aquest senyor, per monjo que fos o per ser monjo amb més motiu, seria la riota o l’objecte d’escàndol de tot­hom i el seu pro­ducte no seria admès ni tas­tat i a tot esti­rar ani­ria a fer com­pa­nyia a la san­gria de les guin­gue­tes d’estiu. No perquè no fos bo, que pot­ser seria excel·lent, sinó perquè ara amb el vi no s’hi juga. Avui el vi es reve­ren­cia, és objecte de litúrgies, hi ha ampo­lles que cos­ten un ull de la cara, hi ha ulls en blanc només de sen­tir l’aroma d’una copa. “Un vi blanc que espur­neja, boig?” “Volen que ho provi amb el negre?” El nos­tre pobre Périg­non seria expul­sat del con­vent acu­sat d’ana­tema. El des­po­tisme, il·lus­trat o no, del XVII i el XVIII era més tole­rant que els nos­tres con­su­mi­dors de vins. En cuina, cele­brem totes les mani­pu­la­ci­ons. Amb el vi, no. El Penedès deu la for­tuna a la lli­be­ral a còpia de lli­ber­tina cort fran­cesa. L’Empordà sub­mi­nis­tra­dor de taps, també.

L’altre dia vaig visi­tar una cava de Sant Sadurní d’Anoia amb uns amics. Com que el poble és petit i tot­hom es coneix, sem­pre en aques­tes visi­tes salta una xafar­de­ria: aquells ger­mans cavis­tes que s’han bara­llat entre ells o amb el pare, aquells que han hagut de ven­dre, aquells que fan trampa... El guió de la sèrie de tele­visió que es va dir Nis­saga de poder va ser escrit sor­tint de la visita a una cava.

El guia ens va dir que hi ha ela­bo­ra­dors de la comarca dis­con­for­mes amb la deno­mi­nació cava perquè engloba tots els escu­mo­sos d’Espa­nya. Els del Penedès es volen dis­tin­gir, i alguns estan bus­cant una altra pro­tecció gre­mial i un altre nom. Per què no res­ca­ten la paraula xam­pany, que és la històrica i pre­vista per Fabra, que és l’ono­ma­to­peia explo­siva de l’ampo­lla quan es des­tapa i que porta incor­po­rada aquesta Y final que és la copa on ser­vir-lo? La v de cava és un vaset de plàstic. Els fran­ce­sos de la Xam­pa­nya no ho adme­ten? Tam­poc adme­tien que el Vichy Catalán usés el nom d’una població de França i els cata­lans del Vichy de Cal­des de Mala­ve­lla van gua­nyar el plet que se’ls va inter­po­sar.

Vam aca­bar amb un dinar, és clar. Vinga xam­pany ben fresc –res de pren­dre’l a tem­pe­ra­tura ambi­ent com ens havia reco­ma­nat el guia de la cava–, i un brin­dis per dom Périg­non i pels temps sense tan­tes manies.