El tren de la bruixa

La revista L’Avenç d’aquest mes porta adjunt un lli­bret de Julià Gui­lla­mon que es titula El tren de la bruixa. Com­ple­menta El barri de la Plata, la nar­ració basada en fets de la seva vida que va publi­car fa un temps. Julià Gui­lla­mon, crític lite­rari i escrip­tor, és deu anys més jove que jo. Són pocs? Són molts? No tants perquè no haguem de tenir punts biogràfics comuns. En tenim? Fins ara no n’havia detec­tat: ell és fill de família bilingüe, amb pare torero vin­gut del País Valencià de parla cas­te­llana; habi­tant del barri de la Plata, lloc de fron­te­res inde­ci­ses situat al Poble­nou de Bar­ce­lona que va aco­llir gent de la mateixa pro­cedència; esti­ue­jant a Arbúcies, on no se m’hi ha per­dut res, vaca­ci­o­nal­ment par­lant; resi­dent a Gràcia, barri de Bar­ce­lona que pro­curo evi­tar perquè, feso­mia per feso­mia, en tinc prou amb la de la meva ciu­tat, que és idèntica; freqüenta­dor de bars, llocs i ambi­ents on no m’he introduït ni de lluny... No ens hem tro­bat mai enlloc.

Els cuplets ja són una altra cosa. A casa jo també havia escol­tat, en disc, els de la mao­nesa Pilar Alonso, can­tats per ella o ver­si­o­nats per Gui­ller­mina Motta o Núria Feliu. Me’ls sé gai­rebé tots de memòria. En Gui­lla­mon els ha tras­pas­sat al seu fill. Jo no vaig gosar amb els meus, i en Gui­lla­mon fa que ara ho lamenti. Podria haver fet que com­pa­gi­nes­sin Nir­vana amb la Mari­eta de l’ull viu. En canvi, els vaig incul­car i els lle­garé el Cançone­ret de Nadal que vaig here­tar del pare. En algun lloc, pot­ser en un arti­cle a La Van­guar­dia, Gui­lla­mon expli­cava que es va intro­duir al català amb aquest petit lli­bre de nada­les, edi­tat pel Foment de Pie­tat, que la seva mare atre­so­rava. En tinc dos exem­plars atro­ti­nats que ara per Nadal trauré com cada any del calaix on els guardo. Les nada­les es can­ten quan ets petit o quan ets gran. Al tren de la bruixa s’hi puja a les matei­xes edats extre­mes. Hi ha una època vital intermèdia, no necessària­ment la més feliç, que fa que t’abs­tin­guis de mol­tes coses. El tren de la bruixa d’en Gui­lla­mon és el meu, el que fa rodar Aure­lio Quirós. Havia cone­gut el seu pare quan era qui conduïa la màquina i ell feia com­pa­nyia a la mare a la taqui­lla. Més tard va pas­sar a con­tro­lar l’entrada. Ara és cla­vat al pare i fa la seva funció. Més enllà, a la fira, hi ha el làtigo, els cot­xes de xoc... En Gui­lla­mon cal­cula com són d’anti­gues aques­tes atrac­ci­ons pin­ta­des i repin­ta­des i mil vega­des tra­gi­na­des, mun­ta­des i des­mun­ta­des. N’hi ha per que­dar parat. Un dia d’aquest any, con­tem­plava el tren de la bruixa. Uns amics tan rodats i repin­tats com jo em van pre­gun­tar: “T’ani­mes a pujar-hi?” Ens vam ani­mar.

En una altra cosa coin­ci­dim Julià Gui­lla­mon i jo: apro­fi­tem l’espai que els res­pec­tius dia­ris ens cedei­xen per intro­duir-hi i fixar-hi records.