‘El combat ecologista’

El desem­bre de 1978, ara fa 40 anys, en la Festa Literària de Santa Llúcia, cele­brada a Bada­lona, el jurat del premi Xarxa d’Assaig va pre­miar el lli­bre El com­bat eco­lo­gista a Cata­lu­nya, que vam escriure San­ti­ago Vila­nova, Jaume Rei­xach i un ser­vi­dor, i que l’any següent va publi­car Edi­ci­ons 62 per Sant Jordi. Devia ser el pri­mer –després dels tex­tos acadèmics de tall natu­ra­lista i ambi­en­ta­lista– que reco­llia, apli­cat a Cata­lu­nya, l’espe­rit inde­pen­dent, crític i alter­na­tiu que el movi­ment eco­lo­gista euro­peu i nord-ame­ricà plan­te­java al sis­tema econòmic occi­den­tal, a par­tir d’uns pen­sa­dors, filòsofs, eco­no­mis­tes i huma­nis­tes (Denis de Rou­ge­mont, Ivan Illich, Schu­mac­her, Com­mo­ner, etc.), que ja han que­dat com a clàssics.

Els autors d’El com­bat –en aquells anys de tran­sició política i després d’una llarga dècada ante­rior en què el crei­xe­ment econòmic indus­trial a les àrees de gran con­sum es feia a costa de les perifèries agràries, que s’ana­ven des­po­blant, però on resi­dien els nos­tres millors sis­te­mes natu­rals– vam veure aviat que la con­so­li­dació democràtica, si havia de ser veri­ta­ble, no podia con­ti­nuar, al seu torn, el model social ante­rior (ple­na­ment fran­quista, però amb sig­ni­fi­ca­ti­ves adhe­si­ons d’ins­ti­tu­ci­ons i per­so­na­li­tats cata­la­nes) i que calia aixe­car una resistència ter­ri­to­rial per afron­tar el des­ba­lles­ta­ment, que ja s’anava pro­duint, en les eco­no­mies locals i comar­cals (nucle­ars, trans­va­sa­ments, grans embas­sa­ments i àrees químiques), tot en pro­fit de les metròpolis ja satu­ra­des, men­tre els ter­ri­to­ris extrems es des­sag­na­ven amb una lenta però impla­ca­ble emi­gració inte­rior.

Aquesta va ser la nos­tra con­tri­bució a un sis­tema democràtic que no ens pensàvem, lla­vors, que hau­ria cai­gut tan avall i que ha oca­si­o­nat, per reacció, la revolta irada del nos­tre poble, sobre­tot, és clar, del més cons­ci­ent, que també ja veu que, en el litigi Cata­lu­nya-Estat cen­tral, ha de pas­sar comp­tes –i també pel que fa a les con­seqüències de l’estat ecològic català– a les res­pon­sa­bi­li­tats que han tin­gut en aquest des­ba­lles­ta­ment les nos­tres ins­ti­tu­ci­ons de govern, els nos­tres diri­gents polítics i sin­di­cals, empre­ses i grups finan­cers i, en un estadi més infe­rior però no menys impor­tant, dipu­ta­ci­ons i ajun­ta­ments, res­pon­sa­bles, també, de deci­si­ons de dub­tosa qua­li­tat democràtica i que, per la pro­xi­mi­tat, han afec­tat direc­ta­ment la qua­li­tat de vida de tanta gent.

A dreta i esquerra, aquí, ha sucat gai­rebé tot­hom i els que no ho hem fet, per coherència amb els nos­tres ide­als, hem estat trac­tats d’empes­tats i de no voler con­tri­buir al gran festí de la democràcia, de la qual s’han apro­fi­tat per­ver­tint-ne, de la manera més ver­go­nyosa, els seus requi­sits més nobles. Per això, tanta i tanta gent –a l’altra banda dels molts que con­ti­nuem llui­tant– ja no creu en res ni en ningú dels que pro­ta­go­nit­zen l’escena pública, però malau­ra­da­ment es comen­cen a creure els qui encara no tenen poder i que ja sabem on ens volen con­duir. Men­tres­tant, la natura, i nosal­tres amb ella, està ago­nit­zant.