Art en moviment

Vaig al Macba amb la intenció de veure la sen­sació de la tem­po­rada, l’expo­sició de Jaume Plensa, i trobo tan­cat. Tots els museus i sales d’expo­si­ci­ons tan­quen els dilluns. El Macba ho sofis­tica: els dimarts. I ara què faig? Tinc a qua­tre pas­ses l’expo­sició Stan­ley Kubrick, però és una mica tard i com que em conec sé que la visita m’exi­girà unes hores que ara mateix no tinc. A la Pedrera hi ha anun­ci­ada una expo­sició sobre art en movi­ment. Cap a la Pedrera.

De l’“art en movi­ment” sem­pre n’havíem dit “art cinètic”. És menys ente­ne­dor però més precís. Hi ha peces que es mouen, com els mòbils de Cal­der o algu­nes altres acci­o­na­des per moto­rets i imants, però en gene­ral és l’espec­ta­dor qui s’ha de des­plaçar davant l’obra, o acos­tar-s’hi i allu­nyar-se’n, per detec­tar-ne els efec­tes can­vi­ants i de vega­des ver­ti­gi­no­sos i mare­ja­dors. Hi ha una pin­tura feta a base de punts que vista de prop és en blanc i negre i vista de lluny l’ull asse­gura que és de colors.

L’art cinètic va tenir l’impuls als anys cin­quanta, amb l’hon­garès Vic­tor Vasa­rely com a més cone­gut cap de grup. Fins ara conei­xia aquesta tendència artística per haver-ne vist alguna obra solta o a través de repro­duc­ci­ons en lli­bres. Les repro­duc­ci­ons són sem­pre una il·lusió, tant en art cinètic com amb el Greco. La gràcia de les obres de gran for­mat és veure-les en gran for­mat. No direm res dels colors: els del Greco i els de tots. L’acu­mu­lació d’obres cinètiques de la Pedrera m’han dei­xat també ben ser­vit. Se n’han de veure mol­tes, una al cos­tat de l’altra, per fer-se càrrec de la riquesa del movi­ment i de les facul­tats del nos­tre òrgan visual.

Ara que parlàvem de Kubrick: el cine­asta va fer ser­vir a fons les for­mes cinètiques en la fan­ta­sia visual de cap al final de 2001, que alguns atri­bu­ei­xen a un con­sum exces­siu de LSD. Saul Bass també se’n va val­dre, en els crèdits de la pel·lícula Ver­ti­gen de Hitch­cok. Anem més enrere? Anem al Greco? Ja tenia l’obsessió de repre­sen­tar el movi­ment per mit­jans figu­ra­tius, com tots els pin­tors i escul­tors, des de l’antiga Grècia. El romànic el va atu­rar una mica. El gòtic el va tor­nar a posar en marxa. L’art cinètic és el movi­ment exas­pe­rat de l’art abs­tracte.

Vaig ser a Buda­pest abans de la cai­guda del Mur. Un car­tell minúscul amb una fletxa indi­cava la direcció del Museu Vasa­rely. La vaig seguir. Unes altres flet­xes em va dur al punt de par­tida. On era el museu? El règim avor­ria l’artista. Li tenia un museu perquè no podia no tenir-l’hi, però l’entrada era intro­ba­ble, entre el labe­rint que feia vol­tes i mare­java com un Vasa­rely autèntic. Pot­ser la seva obra denun­ci­ava, també, el sis­tema comu­nista. Pot­ser pre­veia el “procés” català vist amb els nos­tres ulls a la Pedrera.