‘Singles’

Dijous vaig dis­ser­tar en un dinar orga­nit­zat per sin­gles. Abans, un sin­gle era un disc petit que girava a 45 revo­lu­ci­ons per minut. Ara també és una per­sona no apa­re­llada: un sol­ter, un vidu, un divor­ciat, un sepa­rat... Un sol­ter jove no és un sin­gle. Per merèixer l’apel·latiu s’ha de tenir una certa edat, l’edat dels vidus, divor­ci­ats i sepa­rats. Un sin­gle pros­trat a casa tam­poc no és ben bé un sin­gle. S’ha de ser actiu, anar a revo­lu­ci­ons per minut. Aques­tes coses, vostès ja les saben però és que jo no les escric per a vostès sinó per a aquells que un dia, con­sul­tant les heme­ro­te­ques, es puguin tro­bar amb expres­si­ons que no enten­guin. De vega­des algú m’ha dit que faig ser­vir parau­les que han cai­gut en desús. Pot­ser també les hau­ria de defi­nir. Els lec­tors futurs no ens enten­dran, o per massa moderns o per massa antics. O perquè hem fet el pre­sent molt com­pli­cat. Enten­dran el “procés” en tots els seus mati­sos i com­pli­ca­ci­ons?

Del “procés” vaig par­lar als sin­gles en el dinar en un res­tau­rant de Bar­ce­lona. L’Antoni Pous, que és qui diri­geix la colla, m’havia enco­ma­nat la con­ferència amb molta ante­lació: “Quin títol hi poso?” Toni: quin títol hi vols posar si d’aquí a aquell dia tot pot haver can­viat? Dijous, els pre­sos en vaga de fam havien des­con­vo­cat el dejuni, els pre­si­dents Torra i Sánchez havien que­dat per tro­bar-se i era la vigília de la cele­bració d’un con­sell de minis­tres a Bar­ce­lona. Una comen­sal diu que sap de bona font que les pro­tes­tes con­vo­ca­des per aquest motiu seran pacífiques i que no s’ha de témer la violència que tan interes­sa­ria als que volen des­pres­ti­giar el procés i tan poc als que el volen man­te­nir com un movi­ment pacífic. No ho sé, escric això diven­dres al matí. Ja veu­rem com acaba el dia. Segons com hauré de can­viar l’arti­cle. O pot­ser no, vostès ja ho enten­dran. La fi de la vaga de fam ha estat aco­llida amb gran alleu­ja­ment. Tot­hom la patia. La clau­sura ha estat mani­o­brada amb molta intel·ligència: Rafael Ribó, el síndic de greu­ges que havia tin­gut de col·labo­ra­dor Jordi Sànchez, un dels vaguis­tes, ha con­vençut els expre­si­dents de la Gene­ra­li­tat i del Par­la­ment perquè fes­sin una crida a atu­rar-la. Han dit que alguns dels objec­tius s’han acon­se­guit: el Tri­bu­nal Cons­ti­tu­ci­o­nal ha resolt uns casos que tenia enca­llats. Per exem­ple, avui mateix ha dic­ta­mi­nat que Jordi Sànchez ha de man­te­nir la presó. Això és motiu d’ale­gria? Sí, perquè vol dir que amb la reso­lució a la mà Sànchez podrà ele­var la injustícia al Tri­bu­nal de Drets Humans euro­peu. Les nos­tres ale­gries són ben amar­gues. Algú queda tris­toi, sense saber per on aga­far-ho.

Al final els sin­gles s’apun­ten a una festa de Cap d’Any que en Pous els ha orga­nit­zat. Fa l’efecte que s’ho pas­sa­ran d’allò més bé.