Totes les tradicions

L’amic invi­si­ble (el de casa i/o el de la feina), assis­tir a un con­cert de Nadal, visi­tar alguna fira on hi hagi figu­re­tes de pes­se­bre i orna­ments. També s’hi han d’afe­gir tots els dinars i sopars obli­ga­to­ris que arri­ben abans dels àpats fami­li­ars. Com­prar lote­ria, sigui la que sigui, perquè la majo­ria són diners que van des­ti­nats a asso­ci­a­ci­ons o clubs espor­tius. Ara també es va a bus­car el tió o així s’ha anun­ciat a les xar­xes soci­als en què pràcti­ca­ment s’ha decla­rat el desem­bre com a mes inter­na­ci­o­nal d’anar al bosc a tro­bar cadascú el seu tronc i després pen­jar la foto de rigor. No sé si és que a casa no érem d’aquesta tra­dició però el tió sem­pre va ser una caixa de fruita que cagava qua­tre xoco­la­ti­nes i con­tes. D’anar al bosc a bus­car un tió amb bar­re­tina, res de res. Ara també s’hi ha d’afe­gir el pare Noel. Quan era petita pas­sava de llarg del meu poble, o això és el que ens expli­ca­ven. Des de fa uns anys aquest senyor de barba blanca i els seus rens ens dei­xen algun deta­llet. També és gai­rebé obli­ga­tori enga­la­nar l’arbre de Nadal i mun­tar un pes­se­bre de con­curs, amb caga­ner i la dona que fila. Tenir pre­pa­rat o anar a un taller de fana­lets per ser a pri­mera fila i que ens vegin els Reis de l’Ori­ent, no sigui cas que ens dei­xin sense regals. Tot això sense comp­tar els dies que s’han pas­sat a la cuina senyo­res i senyors far­cint pollas­tres amb pan­ses i pinyons i fent cane­lons. Res­pi­rin que no ha estat res. És el que té voler fer totes les tra­di­ci­ons.