Les festes de fi d’any

Fa uns cin­quanta anys que, apro­fi­tant l’avi­nen­tesa de les fes­tes nada­len­ques, se’m va ocórrer redac­tar un vers per enviar als amics més pròxims i desit­jar-los una bona diada i un any nou pròsper i feliç. M’hi vaig tro­bar a gust i la meva acció va tenir, també, bona aco­llida. Per això ho he anat repe­tint anu­al­ment i, fins i tot, pas­sats els pri­mers assa­jos, he imprès la meva nadala de forma acu­rada en la cor­res­po­nent car­to­lina, que ha seguit el camí del cor­reu con­ven­ci­o­nal, tot i que, avui dia, molta gent ja les envia per inter­net, pen­ja­des de la xarxa. El març pas­sat, els meus com­panys de junta del Club Marina Casi­net de Llo­ret es van entes­tar a publi­car en forma de lli­bre les nada­les que havia escrit fins ara. Aquest recull em va fer pen­sar que seria un bon moment per posar punt final a la nadala de cada any. Vin­gut, però, el mes de desem­bre d’enguany, em vaig sen­tir nova­ment temp­tat, sobre­tot després que alguns amics que saben de la meva dèria m’asse­gu­res­sin, un temps abans, que esta­ven espe­rant nova­ment la meva feli­ci­tació. M’han fet dub­tar i he aca­bat rein­ci­dint. De fet, feli­ci­tar els amics pro­por­ci­ona, per lògica, un retorn. Els altres també t’envien la seva feli­ci­tació i es tei­xeix una satis­factòria com­pli­ci­tat entorn d’aquests dies una mica màgics. En el decurs de la vida, fas més amis­tats i, d’una banda, cada any el nom­bre d’adre­ces aug­menta. Però, d’una altra, també hi ha bai­xes, per l’edat. Això com­porta, de retruc, situ­a­ci­ons entra­nya­bles, com ara la de la vídua que, el dia de les exèquies del marit, et demana que no dei­xis d’enviar-li la postal com sem­pre, o l’altra vídua que et tele­fona en rebre la feli­ci­tació, recor­dant que el seu marit ho feia sem­pre. En la con­versa es fan pre­sents, doncs, els qui hi són i els qui no hi són. I és que Nadal i Cap d’Any per a les nos­tres gene­ra­ci­ons encara són això: vivències fami­li­ars inten­ses, rela­ci­ons d’amis­tat sin­ce­res, records ines­bor­ra­bles, sen­ti­ments pro­funds i desit­jos nobles com­par­tits. Pot­ser algú se’n riurà. La lli­ber­tat faci­lita, però, la pos­si­bi­li­tat d’esco­llir l’expressió que s’adiu més amb el nos­tre tarannà i que per­met sen­tir-nos més autèntics. Jo em sento feliç arri­bant a les cases dels amics en forma de postal i amb un feix d’espe­rança sota el braç.