Ofensiva lectora

Aquests dies, els interes­sats han divul­gat que la Nit de Nadal i la de Cap d’Any els habi­tants dels països nòrdics, i amb més inten­si­tat a Finlàndia, se les pas­sen lle­gint. Un cop aca­bats els àpats noc­turns d’aquests dos dies, els entau­lats d’aquells llocs remots aga­fen un lli­bre i s’hi entot­so­len en com­pa­nyia dels altres comen­sals, men­tre a aque­lla hora nosal­tres ens dedi­quem al sobre­taula, a les con­ver­ses banals i a la xim­ple­ria. Quan dic “els interes­sats” vull dir els edi­tors, els lli­bre­ters, els escrip­tors i la ins­ti­tució de la Gene­ra­li­tat que fomenta la lec­tura. La intenció és que imi­tem els fine­sos. Què volen que els digui. No en fan un gra massa, els fine­sos? La Nit de Nadal és a Cata­lu­nya gas­tronòmica­ment precària. Aque­lla nit lle­geixo el Poema de Nadal de Sagarra, els Onze Nadals i un Cap d’Any de Foix... Però l’endemà, un cop aca­bat el dinar? No em vin­dria de gust, la veri­tat. A més, tinc gent a casa i l’haig d’aten­dre. Tro­ba­rien estrany que em posés a lle­gir. També tro­ba­ria estrany que ho fes algun d’ells, sem­pre que no fos finès, ben entès. Però fins ara no m’he tro­bat cap finès a taula per Nadal o per Cap d’Any. Per Nadal uns argen­tins em van rega­lar una història resu­mida del seu país. Em vaig reser­var la lec­tura per als dies poste­ri­ors. És molt interes­sant.

Sant Esteve és una altra cosa. He dit sovint que la tarda d’aquell dia és de les més pro­duc­ti­ves de l’any, literària­ment par­lant. Algú hau­ria de fer una recensió dels pròlegs, estu­dis i novel·les datats a Sant Esteve. Que­daríem parats. L’any s’acaba, l’edi­tor apressa, però sobre­tot la tarda és tran­quil·la i Sant Esteve es troba situat entre uns dies favo­ra­bles a la intros­pecció. Els que no escri­uen, lle­gei­xen. O rumien. O miren fotos anti­gues. O sur­ten a pas­seig.

Quan anava a Bar­ce­lona amb tren, molts matins em tro­bava l’amic Pere Fra­dera, que feia el mateix iti­ne­rari. Ell duia un lli­bre i jo, el diari. Ens assèiem davant per davant i ens pre­guntàvem: “Lec­tura o con­versa?” Sovint triàvem con­versa. Parlàvem mirant per la fines­tra, que ofe­reix el pai­satge marítim més esti­mu­lant i salu­da­ble del món, per anar a tre­ba­llar o tor­nar-ne. Fins i tot un finès alçaria els ulls del lli­bre per con­tem­plar-lo. Els turis­tes que per­noc­ten a Cale­lla aga­fen aquest tren. No he vist mai cap ale­many o cap suec, i Suècia és prop de Finlàndia, sacri­fi­car el pai­satge per un lli­bre.

Els fine­sos no fan Reis, diria. ¿Ens hem de pas­sar aquesta nit lle­gint o cor­rem el risc que no ens por­tin res, ni un lli­bre, si ens tro­ben des­perts? Encara con­servo el record del tacte fi de la coberta i l’olor de tinta del pri­mer lli­bre que em van por­tar. També el per­fum de la capsa del joc de màgia o de la llauna del Cine Nic quan s’escal­fava o dels grei­xos de la bici­cleta.