Multicolor

És sabut i Joan Tardà ho ha dei­xat clar: no tenim un exe­cu­tiu mono­co­lor. Al país s’ha con­so­li­dat l’arc de Sant Martí. No vivim en un país mono­co­lor, no tenim un govern mono­co­lor, els par­tits no són mono­co­lors i, per no ser, ni tan sols la meva família és mono­co­lor. L’arc de Sant Martí esce­ni­fica una rea­li­tat poli­cro­mada i a la vegada aixo­pluga la pau després de la tem­pesta. És per­fec­ta­ment lícit expres­sar les diver­ses sen­si­bi­li­tats en un total, però és neces­sari con­sen­suar la con­vivència.

En una situ­ació com l’actual, amb pre­sos polítics i líders a l’exili, amb un país des­con­cer­tat, és difícil con­sen­suar algu­nes coses i, encara més, fer una lec­tura des­a­pas­si­o­nada de la re lació que cal man­te­nir amb les espa­nyes, on la uni­dad de des­tino en lo uni­ver­sal s’ha subli­mat amb l’a por ellos. Segur, la rea­li­tat ali­menta les divergències.

Ara el debat es mou entorn de si cal donar a Sánchez els vots que neces­sita per apro­var els pres­su­pos­tos, i la res­posta no és gens fàcil, quan exis­tei­xen motius sufi­ci­ents per al sí i per al no. A Cata­lu­nya no li convé un PSOE més debi­li­tat, sobre­tot pen­sant en l’onada que ve (això acon­se­lla el sí), però també cal tenir en compte que els actu­als soci­a­lis­tes no han fet cap gest de bones inten­ci­ons amb la situ­ació cata­lana (això acon­se­lla el no). L’exe­cu­tiu espa­nyol només sap dir que pot­ser donarà a Cata­lu­nya allò que se li deu des del 2006, pro­me­ses no com­pli­des, però que no par­larà de política. Res de res.

Mala­ment, i més quan els matei­xos gos­sos de presa del PSOE també invo­quen l’a por ellos. En aquest pano­rama és nor­mal haver de con­viure en un país mul­ti­co­lor, quan ja no val el peix al cove, i més quan no hi ha cove i ni tan sols peix.