Art rebel

Un parell de dies abans de Nadal, un jut­jat va adme­tre a tràmit una que­re­lla con­tra l’artista Abel Azcona per escriure la paraula pederàstia amb hòsties con­sa­gra­des, com una obra d’art. Pos­si­ble­ment molts cris­ti­ans es van sen­tir ofe­sos, i altres per­so­nes devien con­si­de­rar que era de mal gust o que aquest tipus d’inter­ven­ci­ons no s’hau­rien de con­si­de­rar art. També hau­ria pogut començar par­lant d’artis­tes de tota mena que han estat per­se­guits i asset­jats, a vega­des fins a la mort, per altres col·lec­tius reli­gi­o­sos o polítics. Tan­ma­teix, què és l’art per al cer­vell humà, i què pot impli­car limi­tar-lo?

L’art ha acom­pa­nyat la nos­tra espècie des de fa dot­ze­nes de milers d’anys. Les mos­tres més anti­gues tenen més de cent mil anys. Són for­mes no figu­ra­ti­ves de tipus geomètric. Les figu­ra­ti­ves, que repre­sen­ten ani­mals, per­so­nes i esce­nes vitals, són més recents, de fa una mica més de trenta mil anys. Sovint es ten­deix a inter­pre­tar l’art com una manera de pro­duir bellesa i gau­dir-ne, però és un pro­ducte molt més pro­fund. Ate­nent a l’acti­vació del cer­vell, l’art és una forma d’adqui­rir i trans­me­tre conei­xe­ment, i inclou necessària­ment una pers­pec­tiva crítica. Aquest és el punt cru­cial, atès que la crítica refle­xiva per­met ampliar horit­zons vitals i intel·lec­tu­als, i dis­mi­nu­eix la incidència dels dog­ma­tis­mes com a for­mes irre­fle­xi­ves i acrítiques de conei­xe­ment.

Quan obser­vem una obra d’art s’acti­ven zones del cer­vell impli­ca­des en les emo­ci­ons i en la refle­xi­vi­tat crítica. Atès que les àrees emo­ci­o­nals gene­ren sen­sa­ci­ons molt més inten­ses, s’acos­tuma a pen­sar que la funció prin­ci­pal de l’art és esti­mu­lar les emo­ci­ons. Però són única­ment un meca­nisme de reforç per con­ti­nuar gene­rant art i obser­vant-lo. També per això és tan difícil man­te­nir-se neu­tre: una obra d’art ens agrada o ens des­a­grada, segon les emo­ci­ons que esti­muli, les quals al seu torn es rela­ci­o­nen amb els pre­con­cep­tes pre­vis que tin­guem i amb els ele­ments refle­xius i crítics.

El com­po­nent refle­xiu i crític de l’art sor­geix de la neces­si­tat ins­tin­tiva d’enten­dre i inter­pre­tar allò que obser­vem, per sim­ple super­vivència. Activa la pro­ducció de dopa­mina, un neu­ro­trans­mis­sor impli­cat en la curi­o­si­tat, la moti­vació i la cre­a­ti­vi­tat, uns pro­ces­sos men­tals que són neces­sa­ris per al pen­sa­ment refle­xiu. Si l’art no ens fa refle­xi­o­nar, amb inde­pendència que ens agradi o no, o que el tro­bem elo­gi­a­ble o ofen­siu, no està com­plint el seu propòsit total. Per això, per ser font de conei­xe­ment i de crei­xe­ment per­so­nal, l’art ha de ser rebel, en el sen­tit que ha de per­me­tre que ens qüesti­o­nem els nos­tres límits intel·lec­tu­als. Limi­tar l’art que ens genera inco­mo­di­tat és pri­var-nos d’algu­nes de les carac­terísti­ques que ens fan més humans.