Sota el cel de Riudoms

Vaig tor­nar a Riu­doms (Baix Camp) el pas­sat dia 12, però ara per donar l’últim adeu ter­re­nal al com­po­si­tor Joan Guin­joan (1931-2019) –tan esti­mat per tanta gent, per les seves qua­li­tats huma­nes i artísti­ques–, que morí, als 87, el pri­mer dia d’aquest any. Vaig anar, també, a la cerimònia de comiat al Tana­tori de les Corts on, amb la família més directa que li que­dava (el fill François, la jove María José i la neta Isa­bel), hi havia bona part de la família musi­cal i cul­tu­ral de Cata­lu­nya (Antoni Ros Marbà, Josep Pons, Car­les Gar­cia Gomar, Jordi Roch, els com­po­si­tors Jordi Cer­velló, Car­les Gui­no­vart, Agustí Char­les, Car­lota Baldrís, Ramon Mun­ta­ner, etc.), així com els peri­o­dis­tes San­ti­ago Vila­nova, Carme Casas, Jaume Come­llas, entre d’altres, el poeta Toni Clapés, el direc­tor del CSIC, Fran­cesc Fer­rer, el cine­asta Martí Rom, els crítics musi­cals dels dia­ris, etc., fins a un cen­te­nar llarg de per­so­nes.

I no volia per­dre’m, tam­poc, a Riu­doms, on tan­tes vega­des ens havíem tro­bat, l’enter­ra­ment de les seves cen­dres –al cos­tat de les de la seva esposa, Moni­que Gis­pert, filla de riu­do­menc– que ja repo­sen sota el cel de la seva vila natal, que aquell dia sem­blava més escom­brat que mai pel mes­tral.

Igual­ment no volia per­dre’m la resta de cerimònies, com la ins­ti­tu­ci­o­nal a la sala d’actes de l’Ajun­ta­ment –pre­si­dida per l’alcalde, Sergi Pedret; el pre­si­dent de la Dipu­tació de Tar­ra­gona, Josep Poblet; la direc­tora de l’Ins­ti­tut de Riu­doms que porta el nom de Guin­joan, Maria Teresa Molas, i el fill, François Guin­joan– o el fune­ral mul­ti­tu­di­nari que se celebrà a l’església par­ro­quial d’aquesta vila del Baix Camp. I és que el cele­brat músic, en aquest poble d’antiga i noble rura­li­tat cam­pe­rola, hi deixà petja, tot i que només va viure-hi vint-i-un anys, els que van del 1931 al 1952, quan un dia va deci­dir mar­xar-ne, tot i ser l’hereu del patri­moni agrícola fami­liar que havia aju­dat a man­te­nir, per anar a ciu­tat (pri­mer a Bar­ce­lona, després a París i a tan­tes d’altres on viatjà), deci­dit, també, com deia, a “ser algú” en el món de la música. Va ser, cer­ta­ment, el seu, un cas de tena­ci­tat, és a dir, de constància i ingent tre­ball, que va donar els seus fruits, acos­tu­mat com estava a l’exigència dels tre­balls al camp.

Tot això ho comen­tava amb la família riu­do­menca Perea-Vir­gili, perquè l’Eugeni, cro­nista, filòleg, his­to­ri­a­dor i nar­ra­dor, ben cone­gut en tota aquesta àrea del Camp de Tar­ra­gona, ja el 1970 a la premsa tar­ra­go­nina infor­mava de la noto­ri­e­tat que s’anava for­jant el seu paisà en el camp musi­cal, unes cròniques que con­ti­nu­a­ren, el 1978, amb la cre­ació del Cen­tre d’Estu­dis Arnau de Palo­mar i la publi­cació, a Riu­doms mateix, de la revista Lo Floc, on la seva filla Maria Eugènia Perea i el seu marit Anton Marc Caparó han con­ti­nuat aquesta tasca publi­cant, el 2012, el lli­bre Joan Guin­joan, íntim, la història indis­pen­sa­ble de les seves arrels, aque­lles que ara l’han aco­llit sota el blavíssim cel natal.