Sota el barret

Ahir vaig aga­far els arti­cles que Josep M. de Sagarra va publi­car als anys trenta al set­ma­nari Mira­dor. No els que va reco­llir el doc­tor Narcís Garo­lera, que són tots, sinó els que va selec­ci­o­nar el mateix autor i que va edi­tar Selecta en dos volums, un de verd i un de ver­mell, amb el títol L’ape­ri­tiu. Els tinc mig desen­qua­der­nats de tant que els he lle­git i relle­git al llarg de la vida. Ara feia uns anys que no hi rein­ci­dia. Vaig que­dar parat. La paraula no és exacta: estu­pe­facte, ator­dit. Tant com m’havien agra­dat! Els he retro­bat arti­fi­ci­o­sos, exces­sius de fara­ma­lla i focs arti­fi­ci­als, des­ma­ne­gats i sense la gràcia de sem­pre. Vaig estar a punt de tru­car a l’amic Garo­lera: “Què em passa, doc­tor?” Hi lle­geixo l’arti­cle que Sagarra va dedi­car a Car­les Riba. És el que m’agrada més: Sagarra es treu el bar­ret de cas­ca­vells, pres­cin­deix de l’espanta-sogres i adopta el posat docte i pro­fund. Abans aquest arti­cle, havent-lo lle­git un cop, el pas­sava de llarg per anar, per exem­ple, al retrat espur­ne­jant del comte de Key­ser­ling. Segueix sent el millor text dels dos lli­bres però... Hi he tro­bat ara peròs.

Fa uns anyets vaig treure Ena­mo­rats de l’Audrey Hep­burn, un lli­bre que aple­gava arti­cles publi­cats en aquesta secció. Joan Safont en va fer la tria i el pròleg. Hi deia que jo “sagar­re­java”. No em vaig ofen­dre, al con­trari. Vaig reconèixer la influència. He dit més d’un cop que els arti­cu­lis­tes en català hem hagut de recórrer a la tra­dició periodística dels anys trenta per tenir els aga­fa­dors que el fran­quisme ens va sos­treure. D’aquí a un parell de mesos en trauré un altre, amb arti­cles dels últims temps. Podrà sos­te­nir en Safont que “sagar­rejo”? Hi tro­barà en Lluís Foix l’escuma de xam­pany de l’Audrey? Em sem­bla molt que no.

Aquest arti­cle és con­ti­nu­ació del d’abans-d’ahir, en què deia que hem per­dut la facul­tat de riure i de la iro­nia i que gas­tem un humor tirant a fúnebre. La política, el procés, ens ha can­viat. Hem rebut, des del referèndum del 2017, molts cops sos­tin­guts i estem mig esta­bor­nits i de poc humor. Gent a la presó i a l’exili, la política que no avança ni es des­en­ca­lla, el judici que s’acosta i ens manté enram­pats... Parlo dels inde­pen­den­tis­tes, i també dels que no ho són. Divi­dits? Enfron­tats? Units en el tras­bals anímic. El lli­bre d’ara es titu­larà Sota el bar­ret, no només perquè res­pon a la imatge que ofe­reixo en la foto que acom­pa­nya aquests arti­cles i perquè porti bar­ret. De l’Audrey Hep­burn i els esmor­zars amb dia­mants a la intros­pecció, el reple­ga­ment, la cen­dra al front i la pro­tecció del cap. Ja sé què em passa, doc­tor Garo­lera. Sagarra és el mateix de sem­pre. Soc jo el dife­rent. Els seus arti­cles són de la República, quan sem­blava que aquest país ja no hau­ria de patir més, o no tant.