Montmartre i Andalusia

Tarda com­pletíssima. Pri­mer, l’expo­sició de Tou­louse-Lau­trec i la seva època al Cai­xa­Fo­rum. Després, Así que pasen cinco años, el Lorca que es pre­senta al Tea­tre Lliure. No es pot dema­nar res més.

A casa, quan era petit, algú ens va por­tar de París uns posa­va­sos que reproduïen car­tells de Tou­louse-Lau­trec. Ja és curiós que uns car­tells que anun­ci­a­ven caba­rets, sales de festa i antres on l’absenta cir­cu­lava per les tau­les sense esto­va­lles fos­sin des­ti­nats a evi­tar que els vasos amb què bevíem la coca-cola o el ver­mut rebai­xat fes­sin ruedo. (De les mar­ques cir­cu­lars que els vasos impri­mien a les tau­les en dèiem rue­dos). Em mirava les mini­a­tu­res dels posa­va­sos de manera obses­siva. El dia que al museu d’Albi, ciu­tat occi­tana on va néixer Tou­louse-Lau­trec, vaig veure els car­tells de mida natu­ral em van impres­si­o­nar gai­rebé tant com la for­ta­lesa que en aquell lloc fa de cate­dral. Em pen­sava que els car­tells del Cai­xa­Fo­rum hau­rien vin­gut del museu d’Albi. Gai­rebé tots han estat cedits per un par­ti­cu­lar anònim. Hi ha gent que a casa acu­mula tre­sors enve­ja­bles. Miraré si els posa­va­sos encara cor­ren per la meva.

L’expo­sició s’interessa molt per Le Chat Noir, una sala de fes­tes de Mont­mar­tre molt activa. Le Chat Noir em porta a pen­sar en Le Rat Mort, que Tolouse-Lau­trec també devia haver freqüentat. Vostès ja saben que una de les millors històries d’amor que s’han escrit en català no es troba en una novel·la sinó en les memòries d’Agustí Cal­vet, Gaziel, Tots els camins duen a Roma. El 1909, quan eera estu­di­ant a París, el jove Cal­vet va conèixer a Le Rat Mort una balla­rina amb la qual va man­te­nir una relació esta­ble. Al final la història s’espat­lla perquè Gaziel fa mil piru­e­tes per jus­ti­fi­car un tren­ca­ment que no el deixa gaire bé, però l’epi­sodi de Le Rat Mort es manté com una de les pàgines més sen­ti­men­tal­ment esta­bor­ni­do­res de la nos­tra lite­ra­tura. Gràcies a l’expo­sició he pogut posar al Mont­mar­tre de Gaziel deco­rat, ambi­ent i els rue­dos de l’absenta que feia tor­nar boig, també d’amor.

Totes les com­pa­nyies anda­lu­ses de tea­tre “com­promès” sem­bla que arren­quin del Quejío que a final del fran­quisme vam veure al tea­tre Capsa de Bar­ce­lona. La que actua al Lliure s’ha sofis­ti­cat, però l’ori­gen es manté, o a mi m’ho sem­bla. Emet un nou “quejío” quan a Anda­lu­sia hi torna a haver motius per lamen­tar-se. Els nous gover­nants no són favo­ra­bles a Lorca. En són con­tra­ris. L’argu­ment d’Así que pasen cinco años no s’entén inten­ci­o­na­da­ment gaire, però tant li fa. Em vaig dei­xar por­tar per les parau­les, la luna, el aza­har, el lau­rel, el cuc­hi­llo, las tije­ras... La història pot ser pun­xe­guda però el cas­tellà, entre tants insults com en aquest idi­oma ens arri­ben, sona afa­ble, aco­lli­dor, fantàstic.