La marxa dels sants

Som a l’enter­ra­ment del pare d’una amiga nos­tra i quan s’acaba la cerimònia laica de comiat al difunt sona Quan els sants mar­xin ple­gats. El pare de la nos­tra amiga era un home que li encan­tava la música i, entre d’altres ins­tru­ments, el cla­ri­net. I la versió que han triat per aco­mi­a­dar-lo és una de Louis Arms­trong en què aquest ins­tru­ment i no la seva clàssica trom­peta n’és el pro­ta­go­nista. Aquest clàssic dels fune­rals a Nova Orle­ans ens con­vida a sor­tir de la sala on s’ha cele­brat la cerimònia fúnebre amb un som­riure a la boca que com­par­tim gai­rebé tots els assis­tents, començant per la mateixa família que encapçala el dol. Ens mirem amb la meva dona i, tot i que tenim els ulls plo­ro­sos, som­riem. Per uns ins­tants, aque­lla melo­dia ens ha escom­brat els records d’altres moments com aquell, on es con­ju­guen un tem­po­ral d’emo­ci­ons per­so­nals pro­ta­go­nit­zat per pèrdues injus­tes i per tras­pas­sos a des­hora, com el que aca­bem de viure. Però mal­grat el tràngol dolorós, hi ha un moment alli­be­ra­dor de ten­si­ons que és aquest i és gràcies a aquesta cançó, a la música. I al que vol dir. Un sig­ni­fi­cat dife­rent per a tots els assis­tents, segur. Però un efecte simi­lar per a tots. M’acosto a la mare de la nos­tra amiga, que tot just acaba d’enviu­dar, i com que abans ja li he donat el con­dol, ara, abans d’anar-nos-en, la feli­cito per aquell comiat musi­cal. M’ho agra­eix i em diu que era el que li hau­ria agra­dat al seu home. La pare­lla de la seva filla m’ho cor­ro­bora i m’asse­gura que el que els hau­ria agra­dat hau­ria sigut acom­pa­nyar aquell comiat a ritme de dixie, picant de mans, seguint el ritme de la música. Perquè és el que els dema­nava l’ànima, que la tenien afli­gida fins en aquell moment, però que gràcies a la tonada l’han recon­nec­tat amb la vida del seu ésser esti­mat que ara acabàvem d’aco­mi­a­dar. I després la filla em reco­neix que no ho han fet, d’aplau­dir, per no fer sen­tir incòmode a ningú. Ho puc enten­dre per­fec­ta­ment. No tenim cos­tum de fer-ho. Però com que els cos­tums can­vien de mica en mica estic con­vençut que arri­barà el dia que aplau­di­rem sense cap recança la marxa dels nos­tres sants.