La tragèdia del metro

Atra­pat per la vaga dels taxis­tes que ha col·lap­sat els car­rers, l’empre­sari hote­ler i expre­si­dent del Barça Joan Gas­part va aga­far dimarts per pri­mer cop el metro. Ell mateix es va encar­re­gar de pro­pa­gar-ho: “Per pri­mera vegada a la meva vida.” Va afe­gir: “No és tan tràgic.” No sé si aca­bar-me’l de creure. Gas­part és un men­ti­de­rot, paraula que a casa usàvem per sua­vit­zar la de “men­ti­der”. Embus­tero també la sua­vit­zava. Els cas­te­lla­nis­mes de vega­des lubri­fi­quen la con­tundència del català. Com can­ta­ma­nya­nes. Joan Gas­part és una mica can­ta­ma­nya­nes, i em fa l’efecte, conei­xent-lo una mica, que l’apel·latiu no l’ha d’inco­mo­dar. ¿Es pot ser bar­ce­loní i bar­ce­lo­nista i no haver aga­fat mai el metro ni per curi­o­si­tat ni per la inau­gu­ració ofi­cial d’una línia ni per fer cam­pa­nya per alguna cosa de caire popu­lar, una cosa que demani el con­tacte amb la gent, amb el “soci”? Gas­part té un petit paper a la pel·lícula El repor­ter d’Anto­ni­oni, que va de dobles per­so­na­li­tats. Hi fa de recep­ci­o­nista de l’hotel Ori­ente de la Ram­bla. N’era, i suposo que encara n’és, el pro­pi­e­tari.

Però bé, con­ce­dim-li crèdit. “No és tan tràgic.” Jo vaig aga­far el metro durant deu anys seguits per des­plaçar-me d’un cantó a l’altre de Bar­ce­lona. La tragèdia, si es pot par­lar de tragèdia, era aga­far l’autobús. Els auto­bu­sos agi­ten els usu­a­ris, s’enca­llen a tots els embus­sos, s’atu­ren a tots els semàfors i tenen tanta ortopèdia a dins per satis­fer la como­di­tat de tot­hom que no queda lloc perquè hi segui ningú. Quan n’havia d’aga­far perquè el metro no arriba a tot arreu, em venien tots els mals. O els taxis. “A veure: el taxista d’avui serà simpàtic o no et dirà ni bon dia?” Una vegada me’n vaig tro­bar un que tenia sin­to­nit­zada Cata­lu­nya Música. Cada vegada que ho explico no hi ha ningú que s’ho cre­gui perquè no hi ha ningú que hagi sor­tit de la COPE o d’emis­so­res sem­blants. Els taxis també s’atu­ren a tots els embus­sos i a tots els semàfors, i lla­vors obser­var el taxímetre sí que és una figura tràgica.

Metro, autobús, taxi, cotxe par­ti­cu­lar... Què més em queda per cir­cu­lar per Bar­ce­lona sobre rodes? La moto? La bici­cleta? El pati­net? No estic per a aquests tro­tes i tam­poc acabo de veure en la cara dels que en fan ús una expressió o una reacció de feli­ci­tat per molt que mani­fes­tin el con­trari quan han dei­xat la màquina. Gas­part, amb què es tras­llada, que no li resulti “tràgic”? Amb cotxe amb xofer? Un dia, fa molts anys, vaig ser con­vi­dat a pujar a un cotxe ofi­cial. Em vaig situar dar­rere el xofer perquè tenia entès que el titu­lar sem­pre ocupa el seient de dar­rere el copi­lot. El titu­lar em va fer can­viar de lloc. “Des que hi ha tants atemp­tats ens han fet alte­rar el pro­to­col; els ter­ro­ris­tes saben on apun­tar.” Enten­dran que visqués el viatge com una tragèdia.