Tribuna
La tensió mexicana
El canvi de govern que es produí el passat primer de desembre a la República Mexicana representa un dràstic viratge de la ruta que havia estat seguint el país si fa no fa els darrers vint-i-cinc anys, tirant cada vegada més a la dreta. El resultat, segons un estudi molt seriós que va presentar el Colegio de México, una institució que no és gens sospitosa d’inclinar-se a l’esquerra, fou un increment de la pobresa i una forta reducció de la classe mitjana, una part de la qual descendí de nivell d’una manera alarmant. Moltes dades més sobre salut, educació, habitatge, etc., permeteren assegurar als autors que era imminent la degradació general que, amb tot i el Nafta –o potser precisament per culpa seva– havia contribuït a portar a gairebé tot el país un greu inseguretat i un clar increment de la delinqüència organitzada i sense organitzar.
No va ser, doncs, un accident imprevist que un candidat totalment marginat pel sistema polític, en el seu tercer intent aconseguís guanyar les eleccions a la presidència gairebé amb un 54% de la votació. Això ha motivat que les aspiracions de molta gent d’alt llinatge econòmic i ben situada se’n van anar enlaire. Un de tants casos va ser el del nou aeroport que s’estava construint en un indret del tot inadequat amb uns costos tan alts que permetien suposar que molta gent hi sucaria pa i que el nou govern ha cancel·lat.
No cal dir que els aprofitats començaren tot seguit una campanya ferotge en contra per tots els mitjans possibles i criticant tot el que ha fet el govern en aquests quasi dos mesos. Per exemple, han convençut molta gent que la pretensió oficial que els bancs cobrin menys comissions pels seus serveis –que a Mèxic s’hi deixen anar– era anar contra la modernització del país. Es podia preveure també que davant la dimensió de la corrupció al voltant del petroli i el robatori de benzina, el president emprendria l’atac frontal que ha iniciat. El problema és que el robatori era molt més gran del que se suposava i els compromesos estaven per tot arreu, fins i tot al despatx presidencial.
Està clar que la resistència ha estat molt forta, recorrent a tots els recursos que es pugui imaginar, que han acabat provocat mancança i fins i tot han costat ja centenars de vides, algunes de completament innocents. A hores d’ara sembla que el problema es comença a controlar però també és possible que rebroti o que se’n presentin de nous, cada vegada més greus, malgrat que la popularitat del govern, amb totes les dificultats, ha millorat. Cal suposar que els problemes i els atacs continuaran, tot i que, per altra banda, la moneda s’ha enfortit i les inversions estrangeres no han minvat. Talment sembla que, de la mateixa manera que l’oligarquia espanyola, molts mexicans i forasters beneficiats pel règims anteriors es declaren partidaris de la democràcia només quan les votacions els resulten favorables. Sigui com sigui, el dubte de fins on podran arribar no deixa de fer-se present.
