La paraula del mes de gener

Els cura­dors d’aquesta llen­gua viva, i encara no morta, que és el català han ins­tau­rat d’un temps ençà l’entre­tin­gut cos­tum d’esco­llir el neo­lo­gisme de l’any. Com el sen­tit comú reco­mana, la tria es du a terme al desem­bre, però aquesta cir­cumstància no impe­deix que al gener ja es pugui començar a fer bullir l’olla sobre pos­si­bles can­di­dats al guardó lingüístic. Vet aquí dues pro­pos­tes; xirin­guito i apre­teu.

El pri­mer mot és un dels ele­ments d’arti­lle­ria ver­bal que la gent del par­tit de Ciu­ta­dans fa ser­vir per desa­cre­di­tar aquells que impul­sen el procés inde­pen­den­tista acu­sant-los matí, tarda i nit de ser uns vivi­dors. Com que la gent de Ciu­ta­dans no en sap, o no en vol saber, de català, en comp­tes de fer ser­vir la paraula men­ja­dora, com a metàfora de refugi on va a ati­par-se la gent sense escrúpols, han recor­re­gut a un bar­ba­risme i a tot­hora denun­cien la cre­ació de xirin­gui­tos pagats amb diner públic per al gaudi dels dits sepa­ra­tis­tes.

N’hi ha una altra, de paraula, que aquest gener s’ha posat de moda i és l’expressió apre­teu, que els taxis­tes de Bar­ce­lona revol­tats cri­den cada vegada que els seus repre­sen­tants van a nego­ciar amb els res­pon­sa­bles de la Gene­ra­li­tat. Ho cri­den amb una estra­nya pronúncia, en què la regla de les vocals àtones no exis­teix, i en què les dues es es fan sono­res amb la fórmula d’accent tan­cat. L’apre­teu que va encu­nyar en el seu dia el pre­si­dent Torra, fent ser­vir el verb apre­tar, ine­xis­tent en llen­gua cata­lana, s’ha con­ver­tit així en un crit de guerra car­re­gat de força, un nou via fora!, no exempt d’un cert sen­tit de l’humor, humor negre i groc, evi­dent­ment.

Tot ple­gat no fa gaire gràcia, però aquest és el país que hi ha o, si més no, aquesta és la seva riquesa lingüística.