Preguntes

Que és més impor­tant, tro­bar res­pos­tes a totes les pre­gun­tes o saber fer-se les pre­gun­tes que toquen i quan toca? Com es fa per saber quan toca i qui­nes toquen en cada moment? Què hem de fer quan algú que ens vol bé ens diu: pot­ser el pro­blema és que no et fas les pre­gun­tes que cal­dria? Hem d'actuar i no pre­gun­tar-nos tant les coses, o les hem de rumiar i ana­lit­zar des de tots els angles pos­si­bles abans de deci­dir la res­posta? Entre les infi­ni­tes clas­si­fi­ca­ci­ons que podem fer de les per­so­nes, una cate­go­ria es podria ela­bo­rar en funció de la relació amb les inter­ro­ga­ci­ons. I no és un gar­be­lla­ment banal, perquè en les rela­ci­ons huma­nes té un per­cen­tatge molt ele­vat d'incidència la comu­ni­cació ver­bal i din­tre d'aquesta els diàlegs en són l'estre­lla indis­cu­ti­ble. Les qüesti­ons que se'ns plan­te­gen, per tant, no són inno­cents. Ni les que ens sem­blen més tri­vi­als. El to, les parau­les uti­lit­za­des, el moment de fer la inter­pel·lació i el motiu que la causa ens diuen molt de la per­sona que ens inqui­reix, igual que la infor­mació que nosal­tres pro­por­ci­o­nem en la res­posta. Hi ha qui les defuig, n'hi ha que llan­cen cor­ti­nes de fum, els que les afron­ten sense embuts, els que men­tei­xen, el que ama­guen el cap sota l'ala o els que no saben dis­cer­nir quan una pre­gunta és una pre­gunta trampa i cauen, de manera ingènua, de qua­tre potes en el parany. Lla­vors hi ha l'exer­cici més per­ju­di­cial que es pot prac­ti­car, que és plan­te­jar-nos una inter­ro­gació i enga­nyar-nos a nosal­tres matei­xos. Arri­bats a aquest punt estem per­duts, for­mem part d'un sub­con­junt que està abo­cat, si no can­via de tàctica, al fracàs. El nos­tre i el de tots els que con­fien en les nos­tres res­pos­tes, perquè si no som sin­cers amb nosal­tres, difícil­ment podem ser-ho amb els altres.