“«Espíritu del doce»”

Sem­bla que l’inici del judici als pre­sos polítics ha que­dat fixat per al 12 de febrer pròxim. Sem­pre hi poden haver dila­ci­ons. La len­ti­tud de la justícia uneix Ham­let i Kafka en el des­es­per. Als més grans, aquest dia ens remet a l’“espíritu del doce de febrero”. Era l’any 1974. ETA no feia ni dos mesos que havia matat l’almi­rall Luis Car­rero Blanco, pre­si­dent del govern i amic de Franco. Abans o després del fune­ral, Franco va repro­duir en veu alta el refrany cas­tellà “no hay mal que por bien no venga” que, fran­ca­ment, va sonar una mica for­tet, sobre­tot pen­sant en la vídua i els fills, i va gene­rar mol­tes cavil·laci­ons. Franco va fer que Car­los Arias Navarro succeís el difunt en el càrrec. Un dotze de febrer el nou pre­si­dent va anun­ciar una “libe­ración” que incloïa el reco­nei­xe­ment de les “aso­ci­a­ci­o­nes políticas”, el “con­traste de pare­ce­res”, etcètera. Un nu en una pel·lícula va fer pen­sar que la “libe­ración” anava de veres, almenys pel que fa als sos­te­ni­dors. Es va començar a par­lar de l’“espíritu del doce de febrero” o sim­ple­ment de l’“espíritu del doce”, sense espe­ci­fi­car el mes, que es donava per sobre­entès. A les aso­ci­a­ci­o­nes políticas no s’hi va apun­tar ningú de valor. Després van venir les exe­cu­ci­ons de Puig Antich i d’acti­vis­tes d’ETA. ¿I l’“espíritu del doce?”, es pre­gun­tava la gent amb burla amarga. Per Franco, “libe­ración” sem­pre va tenir un sen­tit unívoc, ja des del parte de la vic­to­ria de Bur­gos. L’“espíritu” tam­poc no va enga­nyar: com el seu nom indi­cava, era un fan­tasma amb les cade­nes incor­po­ra­des. El 20 de novem­bre de 1975, Arias Navarro, moque­jant i tirant mun­ta­nyes amunt, va anun­ciar que Franco havia lliu­rat l’espe­rit. No va dir “no hay mal que por bien no venga” però al cap de tres anys que es van fer eterns nai­xia el que ara s’ano­mena “el règim del 78”. Es fa amb un menys­preu que no com­par­teixo perquè va ser el de la democràcia, el retorn de Tar­ra­de­llas o la incor­po­ració a Europa. D’aquell “mal” en va venir un bé. Són ells, els més acèrrims defen­sors del règim vigent, els que con­tri­bu­ei­xen a espat­llar-lo amb un judici que no hau­ria de ser, situat en una data que no evoca res de bo. La justícia és cega i ignora els calen­da­ris? Per a altres coses té l’ull viu.

Els pre­sos van ser retor­nats ahir a pre­sons madri­le­nyes. Tots els que hi han pogut par­lar diuen que ho fan molt serens. El tri­bu­nal que els ha de jut­jar no sem­bla tan enter. El govern ha cui­tat a aju­dar-lo amb una cam­pa­nya publi­citària que afirma que Espa­nya és una democràcia plena, adreçada a l’Europa que mira. Ni Europa ni el papa de Roma, que van supli­car clemència per als que havien de ser exe­cu­tats, no van donar crèdit a l’espíritu del doce de febrero. Segons com con­du­ei­xin el judici, el d’ara pot enfon­sar el règim a ulls de tot­hom.