Llengua absurda

L'entre­vista a l'escrip­tor asturià Xuan Bello, publi­cada abans-d'ahir en aquest diari, estava encapçalada per aquesta frase: «Un espa­nyol no és del tot culte fins que no lle­geix almenys en català.» Al diari La Razón de dis­sabte pas­sat, el colum­nista Juan Anto­nio Vera defen­sava en el seu escrit l'ús d'expres­si­ons com ara lif­ting –esti­ra­ment– en lloc de la seva tra­ducció al cas­tellà, perquè es tracta d'una de tan­tes veus angle­ses inter­na­ci­o­nal­ment accep­ta­des. Això se li pot dis­cu­tir o s'hi pot estar d'acord, encara que la cosa, tot i les con­no­ta­ci­ons, no va ben bé per aquí. Aquest senyor, en Vera, afir­mava: «Así que cuando, leyendo en catalán las ‘Memóries' (sic) de Pujol, me tro­pi­ezo con la dura repri­menda del hono­ra­ble a los pre­sen­ta­do­res de TV3 por emplear la pala­bra cas­te­llana ‘gili­po­llas' en lugar de la cata­lana ‘xit­xa­rel·lo', no puedo más que asom­brarme de lo ili­mi­tada que es la esto­li­dez humana.» O sigui que, segons José Anto­nio Vera, dema­nar als que infor­men en català que uti­lit­zin parau­les cata­la­nes és signe d'il·limi­tada esto­li­desa, és a dir, de nici­esa sense fi ni compte. És la història de sem­pre, la mateixa cançó enfa­dosa, el per­ma­nent i impla­ca­ble setge con­tra la llen­gua en què jo he redac­tat la columna que vostès estan lle­gint en aquest precís ins­tant. Amb llei de nor­ma­lit­zació o sense, amb dic­ta­dura o en democràcia, el fet d'uti­lit­zar el català de forma, almenys per a nosal­tres, natu­ral és vist com una molesta raresa per gent que es diu, o que es fa dir, de lle­tres. No supor­ten que aquí hi hagi un idi­oma dife­rent del seu, i no els entra al cap que molts dels escrip­tors que el fan ser­vir puguin ser traduïts a l'anglès, el francès o l'ale­many. José Anto­nio Vera n'és un bon exem­ple. Vegin aquesta altra perla de l'arti­cle en qüestió: «En el colmo de este absurdo lle­gan nues­tros naci­o­na­lis­tas autonómicos con sus apor­ta­ci­o­nes, con­sis­ten­tes en decir ‘aero­por­tua' –aero­port, en basc– y ‘Sara­gossa'.» Així són, amb l'arma de la into­lerància sem­pre a punt. I s'hi arra­pen fort, perquè no tenen res més.