Temps de flors

Aquest esde­ve­ni­ment ciu­tadà, entre flo­ral i esce­nogràfic, es va ini­ciar fa moltíssims anys amb un con­curs de tes­tos als bal­cons. El pas del temps va anar con­fi­gu­rant la com­pe­tició fins a arri­bar a allò que és ara, i que omple Girona de foras­ters encu­ri­o­sits per l'espec­ta­cle. I no només els dis­sab­tes i els
diu­men­ges, sinó durant tota la set­mana següent a la inau­gu­ració. Es pot com­pro­var pel nom­bre de cot­xes apar­cats en llocs com ara el pas­seig per a via­nants que hi ha a Pedret al cos­tat del riu, o que ocu­pen, en difícil equi­li­bri, el talús que hi ha a l'entrada del pont de França. I, a més, plo­vent! Quan només era cosa de bal­cons flo­rits, no venia ningú, és clar, i tot que­dava a casa. Perquè arribés a ser un fet de ressò inter­na­ci­o­nal anun­ciat amb un car­tell que cada any rea­litza un artista dife­rent, calia que algú s'entestés a acon­se­guir-ho, i m'estic refe­rint a una època difícil i sense gaire estímuls, molt ofi­cial i amb pocs recur­sos. D'entre les per­so­nes que més s'hi van invo­lu­crar, des­ta­caré la figura de la ja des­a­pa­re­guda Maria Cubarsí, ales­ho­res dele­gada pro­vin­cial de la secció feme­nina de Falange, de qui recordo mol­tes més acci­ons i com­pro­mi­sos ciu­ta­dans que no pas polítics, tot i les lla­vors ine­vi­ta­bles obli­ga­ci­ons pròpies del seu càrrec. La Maria s'esti­mava molt Girona, la seva dedi­cació al tema de les flors va ser deter­mi­nant per al que és en aquests moments aquell simpàtic con­curs de tes­tos als bal­cons. Un dels indrets que més van con­tri­buir al seu desen­vo­lu­pa­ment i progrés cre­a­tiu va ser el mones­tir de Sant Pere de Galli­gants, el claus­tre del qual es va con­ver­tir en el millor balcó flo­rit de la ciu­tat. En una ocasió en què jo m'hi tro­bava fent foto­gra­fies per a la revista Presència, el gover­na­dor civil Víctor Hellín em va fer pujar al seu cotxe ofi­cial i va dir al xòfer que em portés a Bar­ce­lona per ofe­rir el tre­ball fotogràfic als dia­ris i agències que els pogués interes­sar. Volia que la premsa de la Ciu­tat Com­tal en parlés i que les imat­ges fos­sin vis­tes arreu de Cata­lu­nya. Era de nit, força tard, i vaig haver de tor­nar a Girona amb el rodet encara a la càmera. A l'agència Europa Press, per exem­ple, em van dir que era un tema massa local i que no li veien la trans­cendència. En fi, la trans­cendència va anar en aug­ment any rere any, i ara els fotògrafs i les tele­vi­si­ons vénen de fora perquè Temps de Flors sigui cone­gut i admi­rat arreu del món.