Una manera de ser?

Com som els cata­lans? Com han estat i com som els cata­lans. Rodolf Llo­rens, vila­franquí de pro que va morir a l’exili veneçolà el 1985, un home polític de la seva època, pri­mer vin­cu­lat a ERC, després a la Unió de Rabas­sai­res i més enda­vant al PSUC, en va fer un lli­bre. Segons Enric Casas­ses, en un país menys traumàtic un autor com Llo­rens seria dels més apre­ci­ats per la crítica i pel públic, i els seus lli­bres, com els clàssics, no para­rien de ree­di­tar-se, els tro­baríem a dues de cada tres cases, seria més cone­gut que Pla i les seves lec­tu­res serien obli­gatòries a les esco­les.

Això ho lle­geixo en una segona edició del lli­bre a Pòrtic el 2009, i Casas­ses té més raó que un sant. Lle­gir Rodolf Llo­rens és com obrir una fines­tra d’aire fresc, inde­pendència de pen­sa­ment, ni nou­cen­tista ni anti­nou­cen­tista, amb un llen­guatge ric, nou i ori­gi­nal, i allu­nyat de cape­lle­tes, espon­tani; el que escriu sona tan fresc que pots pen­sar que l’autor encara viu avui mateix, encara que la seva manera de fer sigui més vella que l’anar a peu.

“Els cata­lans som caps calents, escal­fats, abru­sats, foga­ters, calem foc; tra­iem foc pels quei­xals i fum pels ulls; tenim fogots, som flama viva; ens bull la sang.” Això, i molt millor encara, diu Llo­rens tren­cant idees estra­fe­tes.

El cas és que aquest lli­bre el tenia mig per­dut, amun­te­gat en una pila, on, seguint la teo­ria d’Antoni Marí, el lli­bre em deu haver vin­gut a bus­car al cos­tat d’un Gaziel, aquell que es titula Quina mena de gent som. Aquest, ja del 1947, on es pre­gunta sobre si som incom­pa­ti­bles els cata­lans i els espa­nyols. I si és que sí, a què és degut i d’on ve aquest sen­ti­ment. I si és que no, com és que aquest debat es repe­teix gene­ració rere gene­ració.

Gaziel en el seu text diu: “Sem­pre que a Espa­nya s’ha plan­te­jat el pro­blema d’estruc­tu­ració penin­su­lar, el pro­blema polític, les coses han pres aque­lla tensió anor­mal que ten­deix a dege­ne­rar en una solució heroica.”

Pot­ser el pro­blema, doncs, no és d’un rela­tor més o menys. El pro­blema s’enfonsa, doncs, en una manera de ser? No m’ho vull creure ni pen­sar, tot i que aquells que demà ompli­ran la plaça Colón de Madrid enra­rei­xen debat, diàleg i pen­sa­ment. Acu­mu­len verí.