L’amic heretat

Es pot rebre un amic en herència? Jo vaig here­tar del pare l’amis­tat amb Manuel Cusachs, l’escul­tor que s’acaba de morir. El pare li havia fet clas­ses de dibuix a l’estudi de casa que ara jo usurpo per escriure aquests arti­clets. En Cusachs deia que tot el que sabia ho havia après aquí, i el pare, davant la seva tra­jectòria enorme, el feia callar. Els sepa­ra­ven onze anys –el pare era del 22 i ell del 33– però van man­te­nir una amis­tat sos­tin­guda. Cada pri­mer de gener es tele­fo­na­ven per desit­jar-se bon any i feli­ci­tar-se el sant: tots dos es deien Manuel. El pare es va morir un juliol. El dia de Cap d’Any següent va sonar el meu telèfon: “No puc començar l’any sense feli­ci­tar un Manuel Cuyàs.” Des de lla­vors no havia fallat mai la tru­cada d’aquell matí. Ens en fèiem d’altres per comen­tar qual­se­vol cosa, sobre­tot de l’actu­a­li­tat política. Ens trobàvem a actes, a la inau­gu­ració d’expo­si­ci­ons. Pujava a veure’l a Òrrius, no tan sovint com hau­ria vol­gut... Ens portàvem vint anys. Els meus amics, o són més joves o són més grans. Els de la meva edat m’ho tenen tot dit. En Cusachs m’ho tenia tot per dir.

Man­te­nia casa i l’estudi a Òrrius, prop de la pedrera que li sub­mi­nis­trava les peces de gra­nit que escul­pia. Quan hi entra­ves, sabies que se t’hi faria de nit. Cusachs tenia una con­versa copi­osa. Ho sabia tot, i el que no sabia i volia saber ho pre­gun­tava. Tenia un cap que sem­blava un auto­re­trat de bronze: nas potent, una boca mol­suda i enorme... Aquells ulls... No es pen­ti­nava sinó que s’escul­pia cada matí els cabells com fer­ros. El millor retrat escultòric de Josep Pla és seu. Es pot veure al monu­ment a l’escrip­tor que hi ha a Pala­fru­gell o a l’Ate­neu Bar­ce­lonès. El va fer a base de visi­tar Pla a Llo­friu amb insistència. Van aca­bar sent grans amics. Cusachs li havia lle­git tota l’obra com­pleta. Quan par­la­ves amb ell, sem­pre sor­tia una cita ben situ­ada de Pla. Va fer una sèrie d’escul­tu­res basa­des en El cami­nant i el mur de Sal­va­dor Espriu. Espriu era refrac­tari a dei­xar-se retra­tar. Va aca­bar cedint, i el millor bronze del poeta és de Cusachs. Una pòlio con­treta de petit va fer que es des­placés sem­pre amb bas­tons. Al final, amb cadira de rodes. Cap ortopèdia va impe­dir que rea­litzés obres monu­men­tals i s’enfilés més enllà d’on la prudència acon­se­lla­ria. Aquí entra en acció la seva dona, la Maria Teresa, el pun­tal, la seva mànager, la que el conduïa per­tot, la que parava taula a l’era d’Òrrius per aco­llir els amics, entre ells els meus pares.

Fa poc Mataró li va orga­nit­zar una expo­sició antològica impres­si­o­nant. Em va ense­nyar enri­o­lat un robot que podia fer escul­tu­res com les seves –i com les de qual­se­vol– només donant-li qua­tre ins­truc­ci­ons. Sí, molt bé, però pene­tra en els models, el robot? La tru­cada de Cap d’Any, qui me la farà?