En reconeixement d’Aina Moll

CANO­VE­LLES

Un gran motiu d’espe­rança (i d’orgull)

Vaig visi­tar fa poc l’IES (ins­ti­tut d’ense­nya­ment secun­dari) de Cano­ve­lles. Un poble al cos­tat mateix de Gra­no­llers. Que l’any 1950 tenia 500 habi­tants, page­sos. I que avui en té 18.000, amb ben pocs page­sos. Amb un polígon indus­trial del 1964 que, jun­ta­ment amb el desen­vo­lu­pa­ment indus­trial de Gra­no­llers i de tot el Vallès Ori­en­tal i amb la immi­gració mas­siva dels anys cin­quanta, sei­xanta i setanta, explica aquest crei­xe­ment.

Als nois i noies –de 16 a 18 anys– que m’escol­ta­ven, els vaig expli­car la història recent del seu poble, i els vaig dir: “Vosal­tres sou fruit d’això, d’aquesta immi­gració i d’aquests can­vis econòmics i soci­als. Els vos­tres pares o avis, que varen venir de fora, han fet aquest poble i aquest país. Jun­ta­ment amb la gent que fa més de cin­quanta anys jo veia al mer­cat dels dijous de Gra­no­llers quan venia a com­prar avi­ram amb el meu avi. I ara som aquí, molts més que ales­ho­res, que par­len català i cas­tellà –en part, gràcies a la immersió lingüística–, arre­lats a Cano­ve­lles i al Vallès, amb bona con­vivència i pre­o­cu­pats –jo, vosal­tres i els vos­tres pares– per un futur comú.”

Això és un gran èxit. Això ens ha d’enor­gu­llir.

Després, la direc­tora em va fer entrar a l’aula d’aco­llida. A l’aula on durant uns mesos als nois i noies, nens i nenes aca­bats d’arri­bar d’arreu del món, se’ls ense­nya català i cas­tellà, i aquells conei­xe­ments mínims del seu nou país que els calen per poder-se incor­po­rar a les clas­ses amb uti­li­tat. A les clas­ses i al con­junt de la soci­e­tat.

Hi havia quinze o setze nois i noies. De tots els colors. De tots els horit­zons. Vaig par­lar amb cinc. Una noia d’uns dotze anys del Mar­roc. Amb el seu moca­dor. En català. Poques parau­les, però en un bon català. Som­ri­ent i gens sor­presa. Con­tenta de ser a Cata­lu­nya.

Dos nois de l’Equa­dor, de Guaya­quil. L’un, amb fac­ci­ons molt índies; l’altre, no: “Quants anys teniu? Quants anys fa que sou a Cata­lu­nya? Teniu un riu molt gran, a Guaya­quil, el Guayas. És una ciu­tat molt bonica. Els vos­tres pares tre­ba­llen aquí? Teniu ger­mans?” En català. Defi­ci­ent en un d’ells, millor en l’altre.

Un noi més gran, de divuit o dinou anys. Negre, alt i ben plan­tat. Eixe­rit. Som­ri­ent. Se’l veu que anirà enda­vant. De Dakar, al Sene­gal. Amb un molt bon català.

Una noia de quinze o setze anys. Que d’entrada em parla en cas­tellà amb accent argentí.

“Soc argen­tina.” “D’on?” “De Bue­nos Aires.” “Així ets por­te­nya.” “Sí, soc “por­te­nya.” “Fa temps que vius a Cata­lu­nya?” “Tres anys.” “Estàs con­tenta?” “Sí, m’hi trobo bé.” “I els teus pares, viuen aquí?” “Sí, i tre­ba­llen aquí.” Un bon català i una cara ale­gre.

I la direc­tora i els mes­tres, satis­fets. Fa tot l’efecte que cre­uen en el que fan. Satis­fets pels resul­tats acadèmics. També pel que fa a les llengües, català i cas­tellà. Que el mateix informe Prisa avala. I pel clima de con­vivència i nor­ma­li­tat que hi ha a l’escola.

Però no és el pri­mer cop que ens enfron­tem a grans rep­tes. Rep­tes que hem superat amb propòsit de progrés social, de defensa de la nos­tra iden­ti­tat i d’espe­rit de con­vivència. De la con­vivència que les aules d’aco­llida com la de Cano­ve­lles cul­ti­ven. Tot això fa que l’espe­rança –l’espe­rança en el futur de Cata­lu­nya i de tota la seva gent– no sigui vana.

Fa vuit anys llargs, quan la recla­mació d’inde­pendència no havia aga­fat la volada que té ara, vaig publi­car en el but­lletí del Cen­tre d’Estu­dis Jordi Pujol l’arti­cle trans­crit en aquest pàgina (17-II-09). L’arti­cle tracta, com deia ales­ho­res, sobre un gran motiu d’espe­rança (i d’orgull) per a Cata­lu­nya. I sobre un tema deci­siu per al futur del nos­tre país i de la gent que hi viu i que hi tre­ba­lla: el cas de Cano­ve­lles.

Que les coses siguin com les que es des­cri­uen en l’escrit es deu a l’esforç i al talent de molta, molta gent, i ben diversa. Molta gent i diversa és el que dona con­fiança. I, en aquesta llista, Aina Moll hi té un lloc d’honor. Per la molta feina feta, sem­pre d’una manera dis­creta i res­pec­tu­osa. Feta amb mesura i alhora audaç. I man­te­nint l’adhesió social i humana. “El català és cosa de tots.”

I ara ens tro­bem davant d’un altre gran repte d’aquests. Amb volun­tat de nova­ment donar-hi res­posta. Repte i res­posta, con­den­sats a l’aula d’aco­llida de l’ins­ti­tut de secundària de Cano­ve­lles.

El record d’Aina Moll ens hi ajuda.